19/1/2017 |
Programa: Daniil Trifonov
Lloc i dia:Auditori de Barcelona
Trifonov ja ha visitat la ciutat comtal en diverses ocasions malgrat els seus escassos 25 anyets, i és, indiscutiblement, una de les grans esperances de la més recent generació de talents pianístics, hereu directe de la gran tradició russa però capaç de combinar com pocs un virtuosisme que deixa sense alè amb una profunditat poc habitual a la seva edat. Mostra d’aquesta dualitat en va ser la segona part d’un concert que va omplir a vessar la Sala gran de l’Auditori amb un públic que va acabar entregat al talent explosiu i innegable de Trifonov.
I és que el concert va acabar, al marge de les dues propines finals de Mendtner, amb una versió del Petrushka stravinskià senzillament espectacular, amb un equilibri inigualable entre el vistuosisme inherent a l’obra i una capacitat narrativa i teatral de primer ordre. Va ser una demostració magistral de dinamisme i precisió rítmica, varietat de colors i d’accents veritablement diabòlica. Cadascun dels personatges: Petrushka, el mag, el moro o la ballarina, semblaven ballar entre el cervell i els dits d’aquest jove i superdotat pianista.
Però el que confirma que Trifonov no és un altre estel fugisser en una constel·lació pianística que n’ha vist passar tants i tants que s’han apagat a poc a poc, va ser la interpretació sublim que va fer d’alguns dels Preludis i Fugues de Dimitri Shostakòvitx. En aquesta obra, d’una bellesa i capteniment singular, el talent pel fraseig i la profunda comprensió del sentit de l’obra va ser senzillament emocionant, destacant tant en la nuesa poètica dels preludis com en la construcció bachiana de les fugues. L’Auditori va assistir astorat a una demostració de talent que ben pocs pianistes, avui dia, poden oferir. Simplement magistral.
Més recels, en canvi, va crear una primera part íntegrament dedicada a Robert Schumann, en la que Trifonov es va mostrar més manierista i menys profund. De vegades, fins i tot arribant a deformar alguns passatges de les Escenes d’infants, que requereixen de major simplicitat positiva i expressiva, així com de la Kreisleriana. Entre aquestes dues obres, una brillant i virtuosística versió de l’Allegro de la Toccata en Do Major, a la qual li va mancar el punt de lleugeresa i claredat d’un Horovitz, però que va significar el preludi del devessall de música i talent que, com un front siberià, va escombrar qualsevol possible reticència.