Cerca de crítiques

Enquesta

Ainhoa Arteta a la Porta Ferrada

30/8/2004 |

 

Intèrprets: Ainhoa Arteta (soprano), Luis Dámaso (tenor) i Rubén Fernández (piano).
Lloc: Església del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Dia: Dissabte 28 d'agost

La nit de dissabte va ser una d'aquelles nits en què l'emotivitat t'entra per cada un dels porus de la pell. Un d'aquells moments en què t'adones que l'art és un dels motors de la vida i que si tots plegats ens deixéssim seduir per la seva màgia i ens féssim més sensibles a les seves subtileses segurament maduraríem molt com a societat. Així, en aquest últim concert del 42è Festival Internacional de la Porta Ferrada i amb l'església del monestir plena d'un públic totalment admirat i entregat, es va poder comprovar que la idea de móns encreuats per la qual apostava en aquesta edició el festival ganxó es traduïa en l'encontre entre artistes i estils. Aquest encontre entre estils, com si es tractés d'una construcció amb elements fractals, també hi era en el repertori que van oferir els dos cantants, que van incorporar cançons de l'anomenat género chico al costat d'àries d'òpera i cançons italianes i franceses.

Cada una de les parts es va estructurar de la mateixa manera, amb tres cançons per a cada intèrpret i un duo al final de cada part. Ja d'entrada, quan el tenor madrileny Luis Dámaso va interpretar Caro mio ben, de Giordani, es va poder olorar que el menú que ens esperava era de luxe, i l'alternància dels dos cantants va deixar veure clarament les diferents potencialitats i maneres d'interpretar. El tenor va demostrar que tenia un gran domini del fiato, una gran expressivitat i un fraseig excel·lent. La seva veu vellutada, sobretot en els greus, donava el timbre just per afrontar el bonic repertori que ens va oferir, que va tenir el punt culminant en la tan coneguda ària Una furtiva lagrima de l'òpera L'elisir d'amore, de Donizzeti, amb què, amb la seva depurada tècnica, es va posar al servei de l'expressivitat, que es va transformar en emoció.
Ainhoa Arteta va demostrar un domini del fraseig i de la tècnica aclaparadors, els quals, posats magistralment al servei de la música, van proporcionar un altíssim nivell d'expressivitat. En la segona part, un cop superat l'impacte que havia provocat en sortir a l'escenari per cantar Lungi dal caro bene, va arribar al cim de la sensibilitat en l'ària de Leïla de l'òpera Les pêcheurs de perles. En aquesta ària de Bizet va posar en joc tot el seu saber i tota la seva màgia, cosa que demostra una altra vegada que la soprano guipuscoana és una cantant de primer nivell que ha sabut, i sap, superar brillantment tot tipus de reptes artístics. No puc deixar d'esmentar l'excel·lent pianista basc Rubén Fernández, que amb un domini de la música conduïa perfectament el diàleg amb els solistes vocals i el dotava d'un intimisme i d'una expressivitat plens de matisos i colors.


Josep Jofré
El Punt