Encara que sigui una reposició d'un muntatge estrenat l'any 2008 al Liceu, va trobar-se a faltar la presència de Lluís Pasqual al final de la primera funció de la nova tanda de Le nozze di Figaro. Si més no, perquè la proposta té un atractiu en el públic perquè convidi a reposar-se (tot i que, per contra, fa pensar malament sobre tanta repetició en el repertori i els muntatges per part del Liceu) i perquè cada cop que es veu es fa evident l'elegància de la posada en escena i la capacitat de Pasqual per dirigir els moviments dels intèrprets, en el frenesí de portes i finestres que s'obren i es tanquen en aquesta comèdia d'embolics i intrigues amoroses que és aquesta òpera bufa de Mozart, amb un llibret de Lorenzo da Ponte que adapta La folle journée ou Le mariage de Figaro, de Caron de Beaumarchais. Pasqual, amb una elegància que bloqueja les crítiques increïblement perseverants als canvis d'època, trasllada l'acció de finals del XVIII als anys trenta del segle passat sense fer l'obra més punyent perquè, més que la lluita de classes, accentua la circulació del desig i la fragilitat dels sentiments en l'obra. També, és cert, la solidaritat femenina (entre la comtessa Almaviva, enganyada pel comte, i la seva assistenta, Susanna) per sobre de les diferències de classe. És una proposta per agradar i s'ha de reconèixer que és molt agradable de veure. Per descomptat, també d'escoltar. Josep Pons va dirigir amb cura una formació reduïda de l'orquestra del Liceu i el conjunt d'intèrprets. L'exquisida Anett Fritsch, que va substituir Olga Mykytenko per malaltia, va encarnar la comtessa d'Almaviva i va enamorar-nos quan va cantar la cèlebre ària que lamenta Dove sono els bells moments viscuts en l'amor.