Foto: Antoni Bofill / Gran Teatre del Liceu
El melodrama en quatre actes
Macbeth (1848) de
Giuseppe Verdi (1813-1901) ha estat el títol escollit pel Gran Teatre del Liceu per inaugurar la temporada 2016-17. Dotze anys després de la seva darrera representació al colosseu líric de la Rambla, el cert és que un
Macbeth sempre és un títol a tenir en compte. I és que, més enllà dels tòpics que habitualment omplen la nostra crítica i musicografia,
Macbeth ha de ser considerada com una obra on, de la mà de
Shakespeare, s’aprofundeix en les antigues tragèdies líriques del barroc (pensem en
Lully,
Rameau) i s’assoleix la que, de fet, és considerada la primera gran obra mestra del compositor de Roncole.
Com ja és habitual, es va oferir la versió de 1865 (la que
Verdi va realitzar per al Théâtre Lyrique de París i que, tanmateix, va suposar una revisió profunda a la primera versió, estrenada la mítica data del 14 de març de 1847 al Teatro della Pergola de Florència) partint de dos importants reclams: el director d’escena
Christof Loy i l’estrena en els rols de Macbeth i Lady Macbeth per part del baríton francès
Ludovic Tézier i la soprano vienesa
Martina Serafin. El sotasignant, però, va poder assistir al segon repartiment, i pel que sembla en va sortir més ben parat, atès que la crítica en general ha assenyalat la manca d’un punt de cocció en la caracterització dels personatges per part de Tézier i Serafin.
Si bé, objectivament, el timbre de veu del baríton italià
Luca Salsi (Macbeth) no té el punt extraordinari del de
Tézier, sí que va mostrar la caracterització i coneixement profund del personatge. Ara bé, si podrem recordar durant temps aquest Macbeth serà gràcies a la participació de la soprano russa
Tatiana Serjan, que va demostrar amb totes les de la llei per què és una de les grans Lady Macbeth del moment.
Amb correcció i equilibri en la resta de papers, exceptuant un poc afortunat
Alessandro Guerzoni com a Banco, tret de la participació de la Serjan, aquest Macbeth en l'aspecte musical passa, però, sense pena ni glòria. I això, al nostre entendre, el nostre teatre no s’ho pot permetre. Si bé no podem deixar d’anotar el progressiu bon fer del
Cor del Gran Teatre del Liceu des que
Conxita García ha agafat el timó, la part orquestral va ser un pèl justa. I, de nou, no pas perquè els instrumentistes i professors que formen l’
Orquestra Simfònica no puguin mostrar un nivell més alt, sinó per una qüestió que, aquesta vegada, és totalment atribuïble a la descafeïnada, desencertada i mancada d’ànima direcció musical de
Giampaolo Bisanti. Aquesta manca de trempera va desvirtuar completament l’esplèndida obra de
Giuseppe Verdi i va donar un resultat més aviat trist i anodí. I va ser una llàstima perquè, certament, la direcció escènica de
Cristof Loy i l’escenografia de
Jonas Dahlberg eren de primer ordre i van assolir una lectura suggerent, profunda, que convidava a ser un Macbeth per recordar. I, malauradament, no serà així.