Cerca de crítiques

Enquesta

Kavakos i Pace, un duo guanyador al Palau

8/10/2016 |

 

Programa: Kavakos i Pace

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Per a aquesta ocasió els dos intèrprets van triar sonates pertanyents a dos blocs estilístics diferents de la producció beethoveniana. Malgrat que no hi ha gaire distància d’anys entre la composició de les sonates op. 12 (1796-1798) i les op. 30 (1801-1802), sí que es percep fàcilment una evolució estilística del classicisme al romanticisme. A la primera part del concert Kavakos i Pace van interpretar la Sonata núm. 6, op. 30 núm. 1 i la Sonata núm. 3, op. 12 núm. 3. A la segona, la Sonata núm. 2 op. 12 núm. 2 i la Sonata núm. 7, op. 30 núm. 2. Kavakos especialment, va fer servir maneres i va donar èmfasis diferents en cada sonata, segons l’estil. Així, es va mostrar més entregat i fins i tot un punt arrauxat en les de tall romàntic, i en canvi, més mesurat en les de caràcter clàssic.

No cal descobrir que Leonidas Kavakos és un primera espasa del violí en l’actualitat. Ho ha demostrat a bastament les nombroses vegades que ens ha visitat. Però aquesta vegada ha vingut acompanyat per un pianista també de luxe: l’italià Enrico Pace, amb qui ha enregistrat la integral de les sonates de Beethoven per al segell Decca. La compenetració entre ells dos va ser total a cada moment. Cada frase, cada compàs, cada nota, cada silenci, sonaven en una complicitat absoluta. La delicadesa amb què Pace tocava les tecles era meravellosa. Potser només li podríem retreure que en els passatges més ràpids les notes no s’acabaven d’entendre amb prou claredat. Però al costat de Kavakos, seria arriscat dir que el violinista va eclipsar el pianista, perquè Pace es va fer notar pel seu bon estil refinat, però també per un acoblament perfecte amb Kavakos.

El violinista grec va demostrar versatilitat, elegància, puresa i evidentment, sota de tot això, un domini tècnic enorme. Les seves maneres són suaus, sense extravagàncies ni amaneraments; gairebé en cap moment se li va trencar cap corda de l’arc. De tarannà tranquil i reposat, Kavakos es va mostrar més apassionat en la primera i l’última sonata, les ja plenament romàntiques, amb un so més incisiu i cops d’arc molt ben abordats, sense duresa. En les sonates op. 12, en canvi, va exhibir un so un pèl més sobri, però l’staccato en cap cas no el va fer excessivament marcat, sinó lleuger, deixant que la música fluís. Leonidas Kavakos no és un intèrpret que exhibeixi explícitament el seu geni, sinó que el deixa entreveure i sobretot el fa notar implícitament a través de les seves interpretacions, sempre impol·lutes, precises, elegants i brillants.

Ja estem fent salivera pel gener, quan tornin tots dos músics, Kavakos i Pace, a interpretar la continuació d’aquest concert. Només lamentem que en conjunt no toquin la integral de les sonates de Beethoven.

Elsa Álvarez Forges
Núvol