Cerca de crítiques

Enquesta

Martha, my dear…

9/10/2016 |

 

Programa: Martha Argerich i Quartet Quiroga

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Els pronòstics meteorològics vaticinaven tempesta a Barcelona dijous al matí. Un pronòstic encertat però que es va quedar curt, si tenim en compte la tromba d’aigua que va arribar a caure a la capital catalana a primera hora del matí. Però de vegades als meteoròlegs se’ls poden escapar matisos, petits detalls, que poden convertir un xàfec en un diluvi o una lleugera brisa en un huracà. Probablement no van tenir en compte que, dimecres al vespre, al Palau de la Música, hi tocava Martha Argerich, i una força de la natura com és la pianista argentina, d’alguna manera, ha d’influir en la pressió atmosfèrica, els ruixats o els vendavals. Si més no, tots i cada un dels que vam assistir al concert que inaugurava la Temporada d’Ibercamera al Palau, vam sortir amb la sensació que un huracà musical havia passat per Barcelona amb conseqüències imprevisibles.

Fins i tot l’excel·lent Quartet Quiroga, que acompanyava Martha Argerich a l’escenari, van patir l'”efecte Martha” i va començar la seva intervenció un xic atordit per la impressionant demostració que Argerich va fer amb la Partita Núm. 2 de Johan Sebastian Bach. Des del subjugador dramatisme dels primers acords de la Simfonia inicial, ens vam veure arrossegats a un món sonor íntim i personal en el qual la pulsació perfecta troba constantment nous racons expressius per passar, sense solució de continuïtat, per tot un catàleg de sentiments i passions humanes que només una obra com aquesta i un compositor com Bach en mans d’un intèrpret majúscul, poden oferir. Com l’esplendorosa Sarabande, que en mans d’Argerich, esdevé tota una confessió íntima que deixa bocabadat l’oient i que obre el camí a la fuga del Cappriccio final que, interpretada per una inspirada Argerich, mai va caure en el mecanicisme, ans tot al contrari, va esdevenir una lliçó de personalitat artística i llibertat creativa.

De vegades un es pot plantejar si és una llàstima que Martha Argerich no vulgui oferir recitals en solitari. La resposta espontània és un sí rotund. Però vist el que vam veure, un es planteja si una energia tal es pot desplegar durant dues hores de recital i si hi ha ésser humà que ho pugui resistir. Argerich ha triat oferir-nos palletes d’or en compta gotes. És la seva decisió i, potser per això, encara valorem més cadascun dels detalls que anem trobant aquí i allà en el trajecte musical que ens proposa. Que per molts i molts anys podem seguir gaudint d’aquesta pianista irrepetible, d’aquest fenomen artístic de primer ordre.

Potser intimidats per l’impactant espectacle musical que acabaven de presenciar, tant el Cuarteto Quiroga com els espectadors, el Quartet op.51, núm.1 de Johannes Brahms que vam poder escoltar a continuació va semblar un moment de repòs, de recuperació tenint en compte el que se’ns venia a sobre a la segona part amb el Quintet per a piano i cordes de Robert Schumann. A l’excel·lent Cuarteto Quiroga, que va fer una feina detallista i cuidada de l’obra de Brahms, l’espai de la Sala gran del Palau va semblar que se li feia immens. Es fa difícil fer una valoració objectiva, en les circumstàncies esmentades, de la versió que van proposar els Quiroga, però la sensació va ser d’una certa pal·lidesa en els accents i alguna caiguda de tensió en una obra de grans dificultats tècniques i discurs complex.

Amb el Quintet per a piano i cordes de Robert Schumann va tornar a escena l’energia d’Argerich, que va contagiar a un Cuarteto Quiroga que es va alliberar de complexos i es va deixar anar com no ho havia fet amb Brahms. El seu so va esdevenir més contundent i el ventall expressiu més ampli impulsat des del piano. És obvi que són dues obres de caràcter ben diferent però el que semblava ser recerca d’equilibri en el quartet, en una versió més intel.lectualitzada i polida que expressiva, en el cas del Quintet va esdevenir foc i passió. Si en el primer quartet de Brahms es percep una mirada retrospectiva cap a Schubert, l’obra de Schumann, sense oblidar el llegat del compositor vienès, mira endavant i obre noves possibilitats a la música de cambra. Dedicada, és clar, a la seva estimada Clara, a qui Schumann dedicà “oceans d’amor” en format musical, es tracta del primer quintet amb aquest format i transmet un entusiasme contagiós puntejat per moments de tràgica intimitat, com el melangiós i fúnebre segon moviment.

Argerich va esdevenir una mena de central nuclear subministrant l’energia necessària per al bon engranatge de la versió. Una energia que, de vegades esdevenia una expressivitat fulgurant, però d’altres un fi raig de subtilíssims colors tornassolats que il·luminava tot el discurs. Va començar el primer moviment amb un temps equilibrat, sense les presses d’altres versions però amb una energia interna que amenaçava en esclatar en qualsevol moment. I ho va fer en el trepidant Allegro Vivace, on Argerich va tornar a mostrar la seva capacitat per imposar un discurs propi i galvanitzar al quartet, que la va seguir amb devoció i intensitat. El quart i últim moviment va ser una festa on es va imposar el diàleg entre els cinc solistes que va arrossegar als assistents a una explosió d’entusiasme d’aquelles que segellen les grans nits. I a fe que aquesta ho va ser. Gràcies Martha, torna quan vulguis, estimada!

Antoni Colomer
Núvol