Un ambiciós 'Macbeth' per obrir la temporada del Liceu. L’espectacular posada en escena que l’alemany Christof Loy fa de l’òpera de Verdi sobre la tragèdia de Shakespeare accentua des d’una visió cinèfila en blanc i negre, inspirada en el film 'Rebecca' de Hitchcock, el tractament psicoanalític del muntatge. La proposta compta amb un bon repartiment, però sense que els bons resultats de les seves esforçades prestacions siguin per llançar coets. La direcció musical de Giampaolo Bisanti, mancat de tensió dramàtica, tampoc va contribuir a fer pujar el nivell de l’aposta, encara que el públic de divendres a la nit aplaudís unànimement però sense escarafalls els participants d’aquesta producció.
 

La festa, amb notable presència de representants de les institucions, va acabar en pau però va deixar la sensació que pot millorar en les pròximes funcions. No s’ha d’oblidar que els protagonistes amb pedigrí d’aquesta representació –el baríton Ludovic Tézier (Macbeth) i la soprano Martina Serafin (Lady Macbeth)– van haver de superar la pressió del seu debut en rols tan exigents. Al primer se’l va notar encongit al principi i, de fet, no va començar a demostrar confiança en les grans possibilitats interpretatives del seu bell instrument vocal fins al tercer acte i, sobretot, en l’últim amb l’ària 'Pietà, rispetto, amore' i en l’escena de la mort.

Serafin va tenir sempre prestància dramàtica, d’acord amb les característiques del seu rol de malvada instigadora dels crims, però va exhibir desajustos en un registre que dista de ser l’adequat per a aquest paper verdià. Es va passar de decibels en els aguts dels moments d’exaltació i es va mostrar excessivament pausada en altres, encara que va lluir una aclamada entrega. Ni ella ni el seu company van acabar de transmetre la mala bava exigible a uns personatges tan sanguinaris embogits per l’ambició de poder. Vitalij Kowaljow (Banco), Saimir Pirgu (Macduff) i la resta del repartiment els van acompanyar amb correcció.
 

El cor d’homes va mostrar altura i convicció amb la interpretació en el passatge de 'Patria opressa' i la coral transvestida de les endimoniades bruixes va aconseguir transmetre l’ambient de màgia negra que no es percep visualment en la immòbil escenografia de la sala del castell al renunciar a la presència del bosc. Loy mou tot l’univers de la tragèdia en aquest marc, amb l’escala al·lusiva a la de de la mansió de Manderley de 'Rebecca', que permet donar peu a moltes de les entrades i sortides dels intèrprets. L’únic canvi rellevant és el de la gran taula del banquet, en què Macbeth veu aparèixer el fantasma de l’assassinat Banco. Allà es desenvolupen també les escenes del somnambulisme i la de la mort de la perjudicial Lady, a més de les de l’aparició dels espectres en caixes de vidre i les afegides del ballet.

RENOVADA VISIÓ

El muntatge se segueix amb interès encara que li costa arrencar. La grandiositat escènica necessita el suport d’un funcionament millor de la part musical. Luca Salsi i Tatiana Serjan, molt més experimentats en la interpretació dels papers dels protagonistes, poden donar una renovada visió d’aquesta estimulant proposta.