La carregosa parafernàlia en què s’estan convertint les inauguracions de temporada del Liceu no acaba de provar a Verdi. Després d’un fluix Nabucco el curs passat, aquest any ha sigut el torn d’un Macbeth que no ha complert amb totes les exigències de la primera obra mestra del compositor italià. Almenys musicalment, perquè en l’apartat escènic Christof Loy ha signat una producció apassionant, importada de Ginebra.

¿Somiava Macbeth a tornar a Manderley? El preludi ens situa de ple en una imponent mansió neogòtica, amb xemeneia i majestuosa escalinata incloses. En aquesta esplèndida escenografia inspirada en el film Rebecca, obra de Jonas Dahlberg (increïble, era el seu primer treball operístic), trobem un envellit Macbeth observant les evolucions somnàmbules de la seva esposa, un fantasma canós, mentre l’escena s’omple de cossos ensangonats. Tota la trama serà un gran flash-back en un implacable blanc i negre (i gris) durant el qual Loy no està tan interessat a mostrar-nos la maldat en si com els efectes devastadors que genera en la psique dels protagonistes.

Una direcció d’actors perfectament afinada segueix amb nitidesa les motivacions i les reaccions dels personatges, amb solucions d’una extrema eficàcia teatral: el bandejament de Malcolm, sospitós d’haver assassinat el rei, al final del primer acte; la cara d’odi que Lady Macbeth dedica a Macduff i la seva família, premonició de tragèdies futures, abans d’atacar el Brindis; el deliri de Macbeth en veure la jaqueta de Banco que aquest ha deixat a l’escena anterior; un Patria oppresa amb el cor planyent, entre espelmes i retrats, les seves pèrdues per culpa del tirà (va ser el gran moment de la formació que dirigeix Conxita Garcia).

Les bruixes són l’element que sacseja la ment de Macbeth, un grup de dones amb barba o transvestides d’actitud salvatge, no exempta d’ironia, com l’aplicada en el ballabile d’ondines i sílfides, mentre que l’aparició dels reis en vitrines va ser un dels pocs cops visuals que Loy es va permetre. El ballet, com és habitual, va ser tallat en una interpretació de la versió del 1865, però amb l’escena final del 1847, detall que el programa de mà oblidava comentar.

Direcció exsangüe

Al fossat les coses no eren tan estimulants, amb Giampaolo Bisanti intentant il·luminar les subtileses de la música de Verdi. Intent lloable, si no fos perquè el preu va ser excessiu: el dessagnament de la partitura en una lectura d’articulació blana, temps desmaiats i finals sense tensió.

Ludovic Tézier ha anat conquerint progressivament els grans rols verdians i ha aportat a aquest Macbeth una veu pletòrica, menada amb un sentit immaculat del legato. Tanmateix, només en l’acte quart va pitjar l’accelerador en una encarnació fins llavors d’insuficient voltatge. L’acidesa vocal de Martina Serafin, en especial en el terç superior (el re bemoll sobreagut de l’escena del somnambulisme la va derrotar), no desentona en un paper com Lady Macbeth però també aquí faltava verí i malvolença. Vitalij Kowaljow ha esdevingut de facto el baix verdià titular del Liceu, ara un Banco de bona línia en la seva ària, a diferència d’un Saimir Pirgu (Macduff) que no va sonar amb la llisor d’altres ocasions. Correcte el Malcolm d’Albert Casals, mentre que la dama d’Ana Puche i el criat de Marc Canturri van guanyar, si no pes vocal, més protagonisme escènic gràcies a Christof Loy, la principal raó per veure aquest muntatge.