Cerca de crítiques

Enquesta

Antigues novetats

4/10/2016 |

 

Programa: Concert inaugural de l'OBC

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

Bon inici de temporada de l’OBC davant d’un Auditori gairebé ple. El programa tenia diversos motius d’interès, més enllà del retrobament amb Kazushi Ono en la seva carta de presentació de la segona temporada com a director titular, que va decidir presentar amb un petit discurs preparat en català en el qual va agraïr l’assistència i va parlar de la necessitat de la música.

En primer lloc, la recuperació de les dues primeres peces simfòniques d’Hèctor Parra en la qual serà la seva segona temporada com a compositor resident; un fenòmen lamentablement poc freqüent pels compositors actuals, les obres dels quals no solen tenir cap recorregut després de l’estrena. A continuació, la visita d’un pianista de prestigi contrastat com és el noruec Leif Ove Andsnes amb el Concert per a piano i orquestra núm, 4 de Rakhmàninov. I per acabar, la primera interpretació que feia una orquestra de més de 70 anys d’història de la Tercera Simfonia de Txaikovski, ni més ni menys que 141 anys després de la seva estrena a Moscou. De fet, des del plantejament del programa es podria parlar de la situació de la música a Espanya, des de fa massa temps marcada per la nul·la presència d’un repertori nacional que amb prou feines arriba al 10% i per una programació sistemàtica de les mateixes obres i compositors.

En la sèrie denominada Chroma, Parra busca correspondències entre so i pintura, la dimensió acústica i la plàstica, fruit de la trobada amb Château Noir de Cézanne. Chroma I – Lumières Abissales estrenada el 2004, té el seu moment més interessant en un inici sinuós i stravinskià, a on es generen noves textures constantment, una inestabilitat que necessita de l’orquestra estabilitat per fer-se so, un repte que Ono va aconseguir mantenir. Respecte a Chroma II, el seu títol “Kárst” remet al terme geològic, el relleu dels terrenys on l’aigua filtra la roca calcària. La transposició al so és immediata i es materialitza en detalls de la percussió i els vents (especialment el piccolo) que es filtren com l’aigua en la sòlida roca orquestral. En definitiva, l’obra traça un discurs difuminat fins a la dissolució mitjançant un treball d’orquestració exuberant, en el qual la corda és tractada com una gran massa sonora, mentre que metalls i percussió aporten una gran riquesa tímbrica, cosa que Ono es va esforçar a subratllar. Contra el plantejament de la música com a discurs autorreferencial, Parra proposa que “el públic obtingui imatges”, en una obra que gira entorn a la idea de l’enfrontament entre individu i grup a la natura i la societat. No té més valor que el d’una apreciació subjectiva, però personalment em resulta més interessant el Parra de fa deu anys que l’actual, quan la seva escriptura simfònica bevia de la ressonància immediata i propera de la seves primeres trobades amb l’electroacústica. Particularment a Lumières Abissales, quan encara no es manifesta la sofisticació posterior de recursos, descobrim un caràcter orgànic que de vegades trobem a faltar en peces més recents. Gens nou en aquest apartat: la peça va deixar fred a un públic que acostuma a rebre amb la mateixa inèrcia aquest repertori, que d’altra banda és tan necessari per mantenir o refer la vitalitat de l’atmosfera musical.

La precisió i musicalitat de Leif Ove Andsnes està fora de dubte. També un sentit estètic que sense deixar de ser fidel a l’esperit romàntic de tots els concerts de Rakhmàninov no el recarrega de artificis i es posa al servei estrictament de la partitura. Així va ser també amb aquest Concert per piano i orquestra núm. 4. Després d’un primer moviment convincent, el lirisme contingut del Largo va precedir a un últim Allegro Vivace de claredat extraordinària. L’orquestra va oferir en línies generals un so un mica aparatós i de traç gruixut, especialment al Largo amb poca cura pels matisos, la qual cosa, tenint en compte el relleu que té en el diàleg amb el solista, va deslluïr el resultat global. Pel que fa als trets positius: cordes càlides i fustes equilibrades a l’inici, així com un oboè de fraseig i so exquisit en les seves intervencions. Com a bis, una lectura brillant i delicada de la Romanza de Sibelius –part de les 10 peces op. 24– va rematar el magnífic record que va deixar Andsnes a l’Auditori.

Lluminosa i enèrgica, per a la Tercera de Txaikovski Ono va saber convertir l’orquestra en un instrument poderós, elàstic i fluït. Si bé va ser una interpretació darrere de la qual s’intuïa un treball intens i meritori, no va deixar de trobar algunes dificultats, com els tempi ràpids que va triar el director japonès i que van portar a vorejar la inestabilitat en els dos primers moviments, o les estridències de metalls que es van descontrolar als primers compassos del Finale, ofegant els relleus de l’orquestra. Dit això, es va poder escoltar un bon treball global en el qual es va assolir gran fluïdesa a l’Andante amb un destacable rendiment de fustes i trompa solista, així com una esplèndida base sonora que van oferir violoncels i contrabaixos. El repte que presenta el Scherzo –potser el moviment més inspirat de tota la simfonia– va ser resolt amb una gran solvència per l’orquestra, fent a relluir el bon treball dels metalls i donant la mesura del rendiment que pot arribar a oferir aquesta orquestra. Per acabar, l’esclat fresc i enèrgic del Finale que va deixar aplaudiments individualitzats a les seccions de vents i una bona promesa de futur per aquesta temporada.

Diego Civilotti
Núvol