Cerca de crítiques

Enquesta

A propòsit de “l’Aplec del Remei”

2/10/2016 |

 

Programa: l’Aplec del Remei, d'Anselm Clavé

Lloc i dia:Teatre Nacional de Catalunya

La peça

Confesso que vaig anar a veure l’espectacle amb certa resistència. Imaginava una tirallonga de cants corals, ben construïts, però farcits dels tòpics de sempre en un context barretinaire i de pubilles amb mitons. Aviat, però, vaig entendre les paraules del professor Canadell, que el muntatge dirigit per Xavier Albertí (amb dramatúrgia de Josep Maria Miró) va saber canalitzar amb molts més punts forts que no pas febles. I és que la partitura de Clavé, exhumada pel professor Francesc Cortés dels fons de la Societat del Gran Teatre del Liceu, és una autèntica delícia. El rerefons rossinià està present en tots i cadascun dels compassos d’una obra gens ambiciosa, però que funciona. I, tot i que em sembla anecdòtic vendre-la com a “primera sarsuela catalana”, presenta uns valors inqüestionables que la direcció musical d’Albertí/Wanda Pitrowska ha sabut extreure i mostrar a un públic del segle XXI, poc avesat a la sarsuela o a la comèdia musical amb ressonàncies d’opéra comique.

Posats a veure-hi pegues, penso que s’hagués pogut representar L’aplec del Remei amb els seus diàlegs. Per molt que la trama resulti obsoleta -tot i un punt de partença basat en Les noces de Fígaro de Beaumarchais-, segur que la intel·ligència d’Albertí hauria tret partit d’un text amanit amb tipismes barcelonins que resulten entranyables: els “pues”, “allavors”, “alcança”, “ditxoses festes” o “doneu’s més pressa” tan propis dels nostres avis, néts de la generació de Clavé i que en van heretar l’esperit cívic i moral.

L’espectacle global, que dura una hora i mitja, s’obre amb un seguit de textos recitats per Oriol Genís, omnipresent al llarg del muntatge. Són fragments del mateix Clavé o d’Ignasi Iglésias, que ajuden a situar l’autor de Les flors de maig en el seu context social, polític, literari i musical. Hi ha molt de modern en el pensament claverià, defensor d’un federalisme denostat actualment a una i altra banda de l’Ebre, en el marasme d’un país en què el desgovern i una lleu remor de sabres atiada per ministres d’exteriors no fan presagiar res bo. En aquest sentit, llegir en clau d’actualitat la Renaixença en què cal situar Clavé, fóra un sa exercici per saber on i com estem respecte dels qui ens precediren fa més de 150 anys. Ho deixo aquí, i “qui tingui orelles, que escolti”.

 

L’espectacle

Torno a l’escenari del TNC: un equip competent d’instrumentistes de l’ESMUC s’aplega per formar una orquestra d’acabats no sempre perfectes, però de sonoritat més que satisfactòria al llarg i ample d’una sessió que inclou d’altres peces del propi Clavé o una suite de Nicolau Manent sobre fragments del primer. I l’elenc vocal compta amb les sempre solvents presències de Maria Hinojosa i Josep-Ramon Olivé (Tuietes i Nan respectivament). Per no parlar del sempre versàtil Antoni Comas en la pell d’un cantant amb problemes de visió, i que du a bon port un dels Leitmotiven humorístics d’un espectacle en què no tots els gags funcionen. Quan ho fan, resulten antològics i propers al més exquisit dels absurds, com el número dels porrons, o les cadires dels músics baixant de les bastides superiors de l’escenari. Una solució que recorda la imaginativa performativitat de Carles Santos, per cert.

 

La reflexió

Vaig sortir del TNC amb satisfacció i amb un cert deix de vergonya pròpia. Satisfacció per haver gaudit d’un bon espectacle, desacomplexat i molt ben defensat. Però al mateix temps avergonyit pels meus prejudicis: potser sóc víctima i formo part d’aquest autoodi que ens defineix com a poble (i així ens va).

La casualitat ha fet que, precisament aquests dies, i per raons formativo-acadèmiques, estigui llegint alguns dels textos fundacionals de la Renaixença (Aribau, Milà i Fontanals, Rubió i Ors…). I que constati la validesa d’aquells primers discursos, a mode de programa i com a antecessors de les posteriors grans aportacions de Verdaguer o de Guimerà.

Aquest país ha tingut grans homes, que han defensat una voluntat de ser a través d’un fer proactiu, modern, cosmopolita i allunyat d’estèrils localismes. ¿Què haurem fet tan malament que aquella modernitat hagi quedat reclosa a un lamentable segon pla, i que el que quedi a primer terme sigui la barretina i la gralla? Fins i tot així, ¿què tenen de dolentes la barretina i la gralla, si poden compatibilitzar-se amb aquella “modernitat popular” de la que parlava Roger Canadell en la seva conferència? Ja ho deia Unamuno, que als catalans ens pot el disseny (“A los catalanes les pierde la estética”, va escriure el 1902). Una de les conseqüències més lamentables d’aquesta nostra partiular antropologia sigui que algunes de les parades de la Boqueria exhibeixen un cofoi “catalan food” per vendre botifarra amb seques (deconstruïdes, això sí), quan el que fan és el ridícul més espantós.

La culpa és nostra i ben nostra. Ens cal una mica d’orgull i d’amor propi. Superar traumes i sentir-nos hereus d’una tradició d’innegable modernitat. Clavé va ser un dels qui van posar la llavor. Només cal creure-hi i que, institucions com el TNC, segueixin amb la seva tasca de donar-la a conèixer. I, ja posats, proposar que teatres com el Liceu apostin igualment pel nostre patrimoni, del que queda molt per descobrir.

Reclutar una orquestra com la de l’ESMUC i un estol de cantants locals més que notables no ha de ser tan car per representar títols que disten molt de ser ruïnosos i quue, segur, aplegarien públic fidel a preus populars al Liceu en períodes més fluixos de la cartellera, com ara estiu o vacances de Nadal. Barcelona és plena de turistes i ja va sent hora d’anar més enllà de la globalització que ens obliga a trobar el mateix a tot arreu. La singularitat és bàsica com a exercici d’autoestima. Cal, això sí, creure-hi. I començar-ho a estimar.

JAUME RADIGALES
Núvol