Cerca de crítiques

Enquesta

Alt voltatge

18/9/2016 |

 

Programa: Requiem, de Verdi

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

La matinada del 30 de gener de 1901, una multitud va seguir, commoguda i en silenci, el fèretre de Giuseppe Verdi des del Grand Hôtel, on havia mort el considerat millor compositor d’Itàlia, fins al Cimitero Monumentale de Milà. Va ser una jornada històrica, encara ara recordada, que servia per acomiadar el músic, però també a una figura simbòlica del Risorgimento, el moviment que va culminar la unificació d’Itàlia. Es tractava de la mort d’un dels patriarques de la Itàlia moderna i el poble va rendir-li el seu homenatge espontani i sincer.

Curiosament, el trajecte del fèretre començava a Via Manzoni, carrer dedicat a un altre dels intel·lectuals clau en el moviment unificador que va sacsejar Itàlia, l’ottocento, i que havia mort l’any 1873. L’admiració de Verdi per Alessandro Manzoni venia de lluny, i és que l’escriptor, tot i no manifestar-se mai políticament, va ser un dels impulsors del Risorgimento des de la perspectiva literària i intel·lectual. Els seus funerals van significar una altra jornada de reconeixement popular a la qual Verdi no va poder assistir. Però la mort de Manzoni va significar l’impuls decisiu per la composició de la Messa di Requiem.

Uns quants anys abans, Verdi havia impulsat la composició d’una Missa per la mort de Rossini. El pla comportava la col·laboració dels grans compositors d’Itàlia, cadascun assumint una part de la missa. El projecte va fracassar per diversos motius, però Verdi va compondre un Libera Me que anys després esdevindria el germen de la seva espectacular Missa de Rèquiem. Després d’Aida (1871), el compositor va semblar retirar-se de la composició operística, a la que no tornaria fins molts anys després amb l’impactant Otello (1887). Durant aquest llarg interludi va sorprendre el món amb el seu Requiem, una obra monumental que, en principi, s’allunyava de la sensibilitat de l’agnòstic Verdi. I és que, en efecte, el compositor sempre havia mostrat un considerable allunyament del món catòlic i un anticlericalisme poc dissimulat.

Però la Missa que proposava Verdi, i que ha inaugurat la temporada 2016-17 del Palau de la Música (Palau100), tenia poc de místic i molt d’una total desesperació envers la mort. Es tracta, per tant, d’una obra que, malgrat els moments d’intimisme, tendeix a la teatralitat inherent al compositor, que no estalvia recursos dramàtics ni pretén allunyar-se del seu estil tan reconeixible i admirat. La versió que hem pogut escoltar al Palau respon perfectament a aquesta idea. Començant per la direcció intensa i contrastada de Giannadrea Noseda, que entén perfectament l’obra i que va posar tota la carn a la graella des del primer compàs. Un primer compàs, en un pianíssim gairebé inaudible, que poques orquestres són capaces d’atacar amb la solvència amb què ho va fer una London Symphony Orchestra que mai decep. A aquest equip cal afegir-hi quatre solistes de categoria com la soprano Erika Grimaldi, la mezzosoprano Violeta Urmana, el tenor Saimir Pirgu i el baix Michele Pertusi.

Però no hi ha dubte que, en una obra d’aquestes característiques, el cor és un element decisiu. En aquesta ocasió, i seguint la línia de col·laboracions entre l’Orfeò Català i les grans orquestres i directors del món impulsada per la direcció del Palau, la part coral va anar a càrrec d’aquesta formació i del Cor Jove de l’Orfeò. Hi havia, a més, un altre al·licient en la primera aparició del nou director de tota la secció coral del Palau, Simon Halsey. I cal dir que la seva trajectòria en el càrrec no ha pogut començar millor. La vetllada va ser un triomf en general, però molt especialment per a una massa coral que va mostrar un entusiasme, una qualitat i un treball indiscutibles. És lògic que, en una obra d’aquestes dimensions i dificultat, hi hagi detalls a millorar aquí i allà, però en conjunt es va tractar d’una de les millors prestacions que li recordem a l’Orfeó en els darrers temps. Intens en les parts més fervoroses del Dies Irae, però també mostrant molta qualitat i un so transparent i càlid en les parts de recolliment i en pianísimo com el fantàstic Agnus Dei.

Noseda, vinculat des dels inicis a l’Orquestra de Cadaquès i que actualment té càrrecs amb la London Symphony i l’Orquestra de Washington, manté una intensa relació amb el Rèquiem de Verdi, obra que ha dirigit en diverses ocasions, i al Palau ho va demostrar amb una direcció apassionada i amb el petó final que va dedicar a la partitura del seu faristol. Va oferir una lectura contrastada, teatral i dramàtica que, si en un principi va semblar excessiva (el primer Dies Irae va ser d’una agressivitat sonora feridora) a mesura que va avançar es va consolidar i va arrossegar a tots els participants a acompanyar-lo en un trajecte fascinant que va culminar en un èxit general i particular indiscutible. Va galvanitzar les masses corals i orquestrals dirigint amb detall i total convicció en el seu discurs. Un indiscutible triomf personal que té molt a veure amb l’excepcional orquestra que tenia a la seva disposició. Una d’aquestes orquestres angleses impecables, que es mouen amb una facilitat sorprenent en qualsevol repertori.

Les cordes de la London Symphony Orchestra va sonar càlides i expressives, obeint al més mínim gest del director, les fustes impecables així com els metalls, tot i alguna objecció en l’esmentat Dies Irae inicial així com en la idea de col•locar algunes trompetes en el primer pis per tal de crear un efecte espacial que, per moments, va sonar poc coordinat amb el so que arribava de l’escenari. En qualsevol cas, detalls minúsculs enmig d’una prestació extraordinària.

Els solistes vocals, tan importants en aquesta missa operística, van tenir una prestació més irregular però es van encomanar de l’entusiasme general per acabar rendint a bon nivell. A Erika Grimaldi el paper li va gran des d’un punt de vista vocal. La soprano va haver de posar tota la carn a la graella per assumir una part que excedeix les seves característiques vocals, però ho va fer amb classe i elegància, tot i que sense massa matisos. Hauria d’anar amb compte amb l’elecció de parts tan dramàtiques que poden estroncar la seva carrera a mig termini. Una llàstima perquè la veu és de qualitat, la tècnica impecable i és una bona intèrpret.

A Violeta Urmana l’hem gaudit al Liceu, tant en rols de mezzo com de soprano. Ha estat i és una enorme cantant que sembla trobar-se als inicis d’una gloriosa decadència. Tot i això, va ser la veu més adequada a la seva part pel que fa a l’instrument i va exhibir una autoritat total, sense cap problema vocal. El tenor Saimir Pirgu, el proper Macduff del Liceu, va sorprendre positivament perquè era el solista que plantejava més dubtes (va substituir a darrera hora al tenor previst inicialment) i se’n va sortir prou bé. La veu és d’una qualitat indiscutible però ja fa un temps que, com tants, interpreta papers que posen en dubte la seva estabilitat vocal. Això es tradueix en algunes desigualtats en l’emissió i un cant un xic desbocat, però ara per ara manté la facilitat en l’agut i la bellesa del timbre. El seu Ingemisco, una pàgina molt perillosa per la subtilesa que exigeix, va ser resolta amb molta solvència. Finalment, Michele Pertusi va mostrar la seva enorme intel·ligència musical per dur la part al seu terreny. Si bé no és un baix pur i al seu timbre li manca metall i contundencia, va exhibir una emissió vellutada i aquella elegància dels cantants italians de gran escola.

Antoni Colomer
Núvol