Les fuetades salvatges del Dies irae, amb cor i orquestra cavalcant sobre la ira divina a temps frenètic, donen una imatge justa, tot i que parcial, de la impactant versió del Rèquiem de Verdi amb què Gianandrea Noseda va inaugurar la temporada de Palau 100. Justa, perquè el director italià va mantenir en tot moment la tensió d’un discurs d’un dramatisme colpidor sense descuidar l’atenció a la miríada de detalls que poblen aquesta obra mestra. Parcial, perquè no tot va ser fúria (mai descontrolada), sinó que Noseda va acaronar sense afectacions els passatges més balsàmics, obtenint de cor i orquestra una gamma dinàmica d’amplitud astoradora. El millor exemple va ser el Requiem aeternam inicial, al límit de l’audibilitat, un prec sortit de la tenebra més pregona que va tenir el seu reflex en l’expectant Libera me final. Els segons de silenci que van seguir a la doble barra conclusiva van ser el testimoni fidel de l’admiratiu esbalaïment del públic.

Una orquestra de virtuosisme demostratiu com la Simfònica de Londres va respondre amb precisió a totes les demandes de Noseda. El quartet solista va comptar amb una Erika Grimaldi de timbre mat i agut ferm, una imponent Violeta Urmana, un Saimir Pirgu expansiu i un Michele Pertusi tot noblesa. Menció especial mereix l’Orfeó Català que, en col·laboració amb el Cor Jove, encetava nova etapa sota l’ègida de Simon Halsey, un director perfecte per, a partir dels sòlids fonaments deixats per Josep Vila, dur la formació a noves cotes de qualitat. El so equilibrat, cohesionat i precís d’aquest concert evidenciava que Halsey comença la feina sota bons auspicis.