Del pianista rus Nikolai Luganski sempre s’ha destacat la versatilitat per poder afrontar amb una igual qualitat interpretativa les peces de Mozart o Schubert i les de Prokófiev o Rachmàninov. Amb una tècnica impecable i atorgant a les obres un segell propi, en el recital escoltat a Torroella, el talent de Luganski no va brillar en la seva màxima plenitud fins a la interpretació dels Moments musicals de Rachmàninov, després d’haver interpretat obres de Franck, Schubert i Txaikovski. Davant d’un Auditori Ter que presentava una gran entrada, Luganski semblava optar en la interpretació dels arxiconeguts Impromptus D. 935 per una visió exterioritzada, excessivament abocada a desplegar les seves facultats pianístiques, i deixant de banda infinitat de matisos expressius; la visió analítica de Schubert (impecable tècnicament) s’imposava a una versió més propensa a ressaltar-ne els aspectes expressius. Rítmicament precís en el quart de la sèrie, l’emotivitat que s’ha de desplegar en el segon de la col·lecció o, a tall d’exemple, la magnitud harmònica que ha d’efectuar la mà esquerra en la tercera variació de l’Impromptu núm. 3 passaven excessivament desapercebuts.

Si Luganski va obrir el recital amb una transcripció per a piano interessant de Harold Bauer del Preludi, fuga i variacions per a orgue en Si menor op. 18 de César Franck (un gènere, el de la fuga, que interpretava admirablement la seva mestra Tatiana Nikolajewa, que precisament va estrenar els Preludis i fugues de Xostakóvitx), en Les estacions de Txaikovski una certa fredor expressiva tenia novament com a contrapunt una exposició de tècnica, de contrastos sonors i d’aplom i seguretat admirables. Luganski va optar per escollir les sis darreres de la col·lecció, començant per la bellíssima barcarola del mes de juny i culminant amb l’encisador vals del mes de desembre. Pianisme novament impecable i analític, mancat a moments d’un cert rubato, d’una major flexibilitat en el lirisme que copsés tot el romanticisme i sentiment implícit en les composicions. Amb la força, el desplegament tècnic, la majestuositat sonora i la sonoritat simfònica que requereixen els Moments musicals de Rachmàninov va arribar el gran pianisme de Luganski. Aquí el pianista rus va desplegar tècnica d’articulació (núm. 4) i d’atac en els acords i d’estructures harmòniques (núm. 3 i 6), tot aprofundint en la fortalesa, contundència i expressivitat apassionada pròpia de l’obra de Rachmàninov. Una refinadíssima interpretació ja fora de programa de la Canzona serenata núm. 6, op. 38 de Nikolai Medtner i tota la fortalesa i majestuositat implícita en el Preludi en Sol menor, op. 23 núm. 5, “alla Marcia” de Rachmàninov van culminar brillantment el recital d’un pianista que, ara sí, va desplegar tot el seu talent tècnic i expressiu.