Matthias Goerne és cada cop més radical en les seves opcions interpretatives, com va palesar en el primer recital d’enguany a la Schubertíada de Vilabertran, un programa sense concessions, ofert d’una tacada, sense deixar gairebé ni respirar entre cançons. La creixent rotunditat del registre greu va ser especialment benvinguda en un periple colpidor pels racons més desolats de l’ànima humana, en una tria de peces on la nit i la mort van ser dos dels fils conductors.

El recargolament harmònic dels primerencs Quatre lieder opus 2 d’ Alban Berg va ser el pòrtic perfecte abans del cicle més conegut de la vetllada, Dichterliebe op. 4 8 de Schumann. Només que aquest amor de poeta va estar amarat pel to general del programa, en una lectura atípica, de contrastos violents, de temps sovint d’inesperada lentitud, com si la passió evocada fos de bon començament un record llunyà i dolorós, puntuat per esclats de fúria no gens continguda. Pocs cops el postludi del piano, atacat amb desarmant senzillesa pel sempre atent Alexander Schmalcz, haurà estat una alenada d’aire tan necessària.

A partir d’aquí Goerne va abordar obres de la fase creadora terminal de tres autors dispars, arrencant amb un nou bany de foscor adolorida en els Tres poemes de Miquel Àngel de Wolf, amb veu i piano recreant-se en el dens llenguatge postwagnerià d’un compositor a les portes de la demència. L’artista renaixentista va ser el nexe d’unió amb una tria de la Suite sobre poemes de Miquel Àngel op. 145a de Xostakóvitx, mostra de la depuració extrema del llenguatge del compositor soviètic, reflectida amb no menys convicció per Goerne. Les Quatre cançons serioses op. 121 van ser el punt d’arribada d’aquest trasbalsador viatge espiritual (interromput pel desmai d’una espectadora a qui Goerne es va apressar a socórrer), una conclusió amb un punt de transcendència salvífica en les dues peces finals del cicle.

L’excepcionalitat del primer concert no hauria d’eclipsar l’altíssima qualitat del segon. A més, qui s’atreviria a presentar un monogràfic Beethoven? Un compositor que, per totes les belleses que va aportar al lied, no posa en tensió de la mateixa manera la musculatura interpretativa. Amb un estil més directe, Goerne també va revelar mínimes esquerdes (un fiato més curt, titubejos quasi imperceptibles), sense perdre, tanmateix, la inimitable capacitat de variar els colors. Schmalcz no va tenir cap problema amb un estil que reclama una digitació més àgil, mentre que el baríton evidenciava la transició del classicisme al romanticisme (les dues versions d’ An die Hoffnung ). Un any més, dos Goerne és millor que un.