Les propostes de Jordi Savall al Festival de Música Antiga de Poblet arrelen amb força. Dissabte va presentar un programa ja conegut pels seus seguidors, perquè ja ha editat dos CD amb aquest repertori: La viola cèltica. El que s’estrenava era l’entorn: l’antic dormitori del monestir de Poblet, una sala gòtica immensa, de 87 metres. Més de la meitat de la sala s’havia adequat per encabir-hi el públic. I ho va fer totalment. Les condicions d’espai, músics, repertori i públic van garantir-ne l’èxit.

Els tres músics protagonistes de la vetllada són tres noms enormes de la música. A més de Jordi Savall, que va venir amb la viola de gamba soprano i la viola de gamba baixa, s’hi sumaven el no menys prestigiós Andrew Lawrence-King, arpa irlandesa i saltiri, i l’escocès Frank McGuire i el seu bodhrán. Tres ànimes de la música antiga i tradicional que no van passar desapercebudes a les orelles del públic. D’aquí l’entusiasme per un repertori que, culturalment, pot no ser-nos familiar.

La trentena de peces que van interpretar bevien de reculls del segle XVII de música celta, quan la viola de gamba era un instrument ben popular. Hi havia altres peces una mica més recents, però igualment antigues, moltes de les quals es van donar a conèixer a través de la immigració d’escocesos i irlandesos cap al nou món amb enregistraments discogràfics. Una difusió que va ser justament el que li va permetre a Jordi Savall conèixer aquesta riquesa musical durant els anys 70.

El programa es dividia en dues parts, cadascuna de les quals agrupava les peces en tres blocs. A la primera , The Caledonian set, The Lancashire pipes i Flowers of Edinburgh. A la segona, The Donegal set, Carolan’s Harp i Irish landscapes. Cadascuna d’aquestes petites joies amb la seva història i la seva trajectòria referida a músics, personatges populars, escenes i paisatges. Parlem de música i parlem, per tant, de cultura i de la seva transmissió. Primer la transmissió oral i després a través de col·leccions que van voler perpetuar la memòria musical d’un poble. I és que els programes de Savall tenen un doble recorregut: donen a conèixer de manera magistral un repertori i porten implícit un discurs manifest sobre la necessitat de tots plegats d’entendre’ns a través de la música com a fórmula per garantir la pau.

Al programa del concert es van afegir tres petites peces en resposta al bon acolliment, tocades amb la mateixa energia que a l’inici: una cançó de bressol basca, una de les peces de la Liverpool hornpipe collection i unes variacions sobre una cançó de bressol bretona. Un cop més, aquest regal va fer aixecar el públic amb grans aplaudiments.

Savall no es limita a conèixer un repertori, estudiar-lo i interpretar-lo. Ell va de dret cap als budells de la música. No en té prou de conèixer-la. La fa seva fins al punt que es transforma en el mateix que toca. Aquest procés demana rigor, seriositat i molta sensibilitat. I per això Savall demana el mateix als que participem d’aquest procés: els músics que col·laboren amb ell i també el públic. La consciència de donar a conèixer un repertori passa per entendre’l. La passió és difícil d’encomanar, però ahir a Poblet ho va aconseguir.