CRÍTICA

Les diferències entre l'allegro, l'allegro vivace i el presto darrerament han saltat pels aires i els conjunts de música barroca s'esmercen a aconseguir cada vegada més un so brillant i uns tempos més ràpids. Ha hagut de tornar, diumenge passat, després de molts anys i per restituir-nos la dimensió exacta dels moviments, Antonio Florio, com a director de Cappella Neapolitana, amb Valentina Varriale (soprano) i Alessandro Ciccolini (primer violí).

En el Concert per a violí, cordes i baix continu Op. 3 núm. 9 RV230, de la col·lecció L'Estro armonico, de Vivaldi, editada el 2011, que va centrar la segona part, quasi ens vam emocionar en sentir el primer allegro serenament alegre i el segon, després d'un largheto intimíssim, un bri més accelerat i brillant com correspon a un moviment final.

La simplicitat, el bon tocar i el so càlid distingeixen aquesta nova agrupació que des del març del 2016 dirigeix Antonio Florio. L'anterior, denominada Cappella della Pietà de' Turchini, que va fundar el 1987, es va dissoldre per diferència de criteris musicals entre els professionals que la formaven. Amb el que hem dit ja se n'intueixen els motius.

No sé si els napolitans s'esperaven que el concert fos a l'església, com es feia abans del nou Espai Ter a Torroella, ja que van programar quatre Salve Regina de compositors diferents que haguessin encaixat conceptualment millor a Sant Genís. La soprano hauria vist multiplicada la ressonància de la veu, però l'excel·lent acústica de l'Espai Ter ens va permetre, de tota manera, gaudir d'una execució neta.

Florio va comptar amb la col·laboració de la soprano napolitana Valentina Varriale, guanyadora l'any passat del premi Toti Dal Monte del concurs de Treviso en el rol mozartià de Donna Anna, que va interpretar a les òperes de Treviso i Ferrara. A Roma s'embarcarà a la tardor en una Traviata, un risc per a la seva veu ara tan ben centrada. La Varriale va saber diferenciar i treure partit de les seves intervencions en les salves de Bonevoli, Leo, Pergolesi i Vivaldi, i en el Gloria Patri del Laudate Pueri de Pergolesi, que va oferir com a bis.

La grata sorpresa va ser la de Leonardo Leo, que amb un Ad Te Clamamus espectacular va constituir el cim de la vetllada. La salve d'Orazio Bonevoli, nascut cent anys abans que Giovanni Battista Pergolesi, va permetre constatar l'evolució posterior compositiva ja més complexa de l'esmentat Leo, del mateix Pergolesi i d'Antonio Vivaldi amb la particularitat que aquest indica que l'obra és per a soprano, violí i cordes i fa que el primer fragment, el Salve Regina, sigui quasi un diàleg entre violí i soprano amb el baix continu de fons i la resta dels músics no s'incorporen fins a l'Ad te clamamus. La de Pergolesi, molt ben encadenada, ens va fer connectar amb l'estil de les seves obres més conegudes.

Va ser molt remarcable la Simfonia a tres violins en la menor, de Nicola Florenza (1700-1764), interpretada sense director, obra escrita com si fos una sonata d'església, segons ens recorda Manuel Capdevila en el programa i en què les scordatures dels seus tres violins primers van traspuar la rebel·lió vital a la norma de l'escola napolitana.

El festival d'enguany, a part d'altres fites –com una versió del Llibre vermell montserratí o el tast del que podria ser una recuperació de l'obra lírica Follet, de Granados–, dóna paper destacat als bons conjunts del barroc: han passat ja l'Academia 1750, amb Giuliano Carmignola, i avui La Galania, i l'11, el 15 i el 16 d'agost, respectivament, el Gabrieli Consort, Il Giardino Armonico i Jordi Savall, aquest darrer amb repertori de música cèltica. En fi, les delicatessen de Torroella.