Festival de Peralada 5 de juny

Crear massa expectació davant la visita d’una nova veu pot provocar alguna cosa semblant a la frustració, i molt probablement aquest va ser el motiu pel qual el públic que divendres omplia l’església del Carme de Peralada va sortir dividit després d’escoltar el recital que van oferir el tenor Bryan Hymel i la seva dona, la soprano grega Irini Kyriakidou.

Hymel no és el Pavarotti del futur ni el quart tenor. Aquestes són frases promogudes per les discogràfiques que ja massa sovint entorpeixen la realitat. L’americà és una nova veu en el panorama internacional d’alt nivell i la seva veu posseeix plenitud, força i emoció. I ho va demostrar divendres. Va començar el recital amb valentia, enfrontant-se a un repertori gens popular, les Four hymns for tenor del compositor britànic Ralph Vaughan Williams, quatre cants litúrgics de lloança a Déu sobre poemes de Jeremy Taylor, Isaac Watts, Richard Crashaw i Robert Bridges. El públic els va rebre amb certa fredor tot i que el cantant va demostrar el seu vessant més poètic, potser de cant un pèl pla però amb bons legato i contrastant contundència i dolçor, acompanyat d’un encertat Julius Drake al piano.

Després va ser el torn d’Irini Kyriakidou, que va interpretar tres poemes de Théophile Gautier inclosos a Les nuits d’été d’Hector Berlioz. La soprano es va mostrar modesta i tímida i els colors, matisos i intencions una mica massa vagues, malgrat tenir una veu suau.

La segona part va canviar el to del recital. Hymel va entrar a la línia operística que l’ha fet famós i les opinions del públic van anar variant tant com variava el repertori. Amb l’ària Ah! Lève-toi, soleil! del Roméo et Juliette de Gounod va començar a escalfar l’ambient, entregat en la interpretació, amb una dicció clara i uns aguts llargs i generosos tot i que acabats una mica massa bruscament. Però no va ser fins a Mamma, quel vino è generoso, l’ària de Turiddu de Cavalleria rusticana, que el nord-americà va demostrar la intensitat superior del seu cant heroic i passional, entregadíssim, amb uns aguts espectaculars, esclatants i incisius, que, ara sí, van fer aixecar els primers bravos de la nit.

Kyriakidou va tornar a l’escenari amb la meravellosa i popular ària de l’ Himne a la lluna de l’òpera Rusalka de Dvorák, per després formar parella amb el seu marit a Parle-moi de ma mère! en el duo de Don José i Micaela de Carmen de Bizet, interpretat amb complicitat dolça i acabat amb un tendre petó conjugal. Hymel va tancar la vetllada amb La fleur que tu m’avais jetée entregat i cantat amb emoció sincera.

Els bisos van anar de l’ària Ne pouvant réprimer les élans de la foi d’ Hérodiade de Jules Massenet, que va provocar els aplaudiments enardits del públic, al clàssic O mio babbino caro interpretat per la soprano per acabar amb el cant més heroic del repertori puccinià, un Nessun dorma inexpugnable en què la nota final va planar llargament en l’església i va arrencar els bravos del públic per a l’heroi de la nit.