Cerca de crítiques

Enquesta

'El cas Makropoulos' a Perelada

Makropoulos versió Hélikon

12/8/2004 |

 

'El cas Makropoulos', de Leos Janácek. Natàlia Zaroginskaia, Svetlana Rossijkaia, Serguei Iakovlev. DirecciÓ: Dmitri Bertman. Escenografia i vestuari: Igor Nezhni i Tatiana Tulubieva. Cor i orquestra del Teatre Hélikon de Moscou. DirecciÓ musical Vladímir Ponkin.

Amb el record de la superba producció de Glyndebourne al Liceu el novembre de 1999, que dirigia escènicament Nikolaus Lehnhoff, anàrem a Peralada amb l'ànim una mica encongit. Ja se sap que les produccions pensades per ser itinerants, les orquestres en gira i l'audició a l'aire lliure són sempre un desavantatge a l'hora de fer les inevitables comparacions.

Ens vam trobar, però, que la història d'Elina Makropoulos, la dona que ha viscut 337 anys gràcies a un elixir, enganxa i que la qualitat musical i teatral de la soprano Natàlia Zaroginskaia era suficient per a mantenir-nos enlluernats. Els personatges kafkians que l'envoltaven, l'esplèndid advocat de Dmitri Skorikov, el passant de Serguei Kostiuk i el baró Prus de Dmitri Skorikov, són d'aquests arquetips dels quals n'és plena l'òpera de Centreeuropa. Molt notable la qualitat de dos secundaris, Elena Gúixina fent de dona de la neteja i Dmitri Ovtxinnikov fent de tramoista, i també l'aptitud teatral dels altres personatges que interpretaven els rols d'Albert Gregor, Jánek i comte Hauk.
L'escena, única, volia permetre els tres escenaris en què veiem al·ludides les encarnacions d'Elina com a Elena Marty, Eugenia Montez i Ellian Mac Gregor, que són un despatx d'advocat, un escenari buit i una habitació d'hotel. L'aparició dels exmarits o amants ja difunts del personatge que conserva sempre les mateixes sigles, E.M., en l'escena prèvia a la final no aporta, si no és confusió, gran cosa.

La part més fluixa va ser l'orquestra. La manca de qualitat inicial, que es va pal·liar una mica en anar subratllant els estadis emotius de cada escena, no va ajudar a la labor dels cantants. El director Vladímir Ponkin, que amb els seus gestos gimnàstics ja va dirigir uns Contes de Hoffmann al mateix escenari, semblava només esforçar-se a fer quadrar d'alguna manera acció escènica i prestació orquestral. La mitja entrada que va registrar el Festival i que al tercer acte ja oferia una visió despoblada del públic poc avesat -"Fixa't, la meva dona m'ha portat a veure una òpera txeca!", vaig sentir, amb una certa admiració per la dona de l'individu- va copsar la bellesa de l'obra i la bona actuació dels intèrprets i els va premiar amb llargs i insistents aplaudiments.

Jordi Maluquer
Avui