‘Combattimento’ FESTIVAL CASTELL DE PERALADA 1 D’AGOST

L’espectacle Combattimento, que es va estrenar dilluns al claustre de l’església del Carme de Peralada, recull el títol d’ Il Combattimento di Tancredi e Clorinda, obra de Claudio Monteverdi del 1624, que es va publicar com a part del seu vuitè llibre de madrigals. Amb tot, l’espectacle que vam veure és un recull de 14 madrigals dels diferents llibres del compositor de Cremona més una ària de l’òpera L’incoronazione di Poppea que versen sobre l’amor i el desamor de parella.

L’obra comença amb l’escena d’ Il Combattimento di Tancredi e Corinda, en què el cavaller venç a la batalla el seu enemic i en treure-li el casc descobreix que ha matat la seva estimada. Aquest és el punt de partida que pren el dramaturg Joan Anton Rechi per endinsar-nos en una reflexió sobre la naturalesa de l’amor, la seducció, l’enamorament, la pèrdua de l’ésser estimat i les relacions de parella enteses com a confrontacions,en què un intenta imposar-se a l’altre. En definitiva, combats amb vencedors i vençuts que no ho són tant com es pensen.

El director musical Fausto Nardi i Joan Anton Rechi fan una selecció de peces incloses en els vuit llibres de madrigals escrits pel genial compositor i els enllacen en una aventura dramàtica nova, on el dramaturg converteix aquestes batalles de parella en un combat de boxa. L’escenari és un ring i els personatges apareixen amb les mans enfundades en guants i les clàssiques bates lluents dels boxejadors. La idea s’expandeix durant l’hora i escaig que dura l’espectacle.

En l’àmbit musical, el conjunt instrumental Vespres d’Arnadí va ser un dels punt àlgids de la nit per la nitidesa i l’estil encertat en la seva execució. En el terreny vocal, tot i que el tenor David Alegret no és un cantant habituat a la música antiga i va començar una mica massa cabriolat, de mica en mica es va anar situant en el paper de Tancredi. La mezzosoprano Anna Alàs va destacar com sempre per la seva veu vellutada i una interpretació que li sortia de les entranyes, especialment en la corprenedora Lamento d’Arianna, mentre que la soprano Sara Blanch va ser una cristal·lina Clorinda, amb àries i duets de gran impacte com a Il lamento della ninfa. Com a conglomerant de tots ells, el tenor Víctor Sordo va ser un encertat Testo, el narrador.

Si bé l’aposta del festival de Peralada per les noves produccions i el risc sempre ha sigut marca de la casa i per tant són mereixedores de l’indiscutible aplaudiment, una es pregunta si aquesta aproximació una mica simple i amb una única línia intel·lectual, tendència actual en el món de l’òpera, fa justícia a tota la grandesa que volia transmetre Monteverdi. ¿On queda la poètica hel·lenística inspiradora dels madrigals? ¿On hi ha la seva essència humanística? Potser aquest és el camí per acostar-los al gran públic.