3/8/2016 |
Al petit escenari del Maldà ja hi havia els músics i aleshores va aparèixer el protagonista de la història: Christian Friedrich Henrici, àlias Picander, un poeta de l’època de Bach, amic amb qui freqüentava el Cafè Zimmermann de Leipzig. Bach va compondre unes quantes obres amb llibret de Picander, la més important de les quals la Passió segons sant Mateu. Però sobretot, Picander va escriure el llibret d’algunes de les seves cantates seculars. Segurament la més famosa és l’anomenada Cantata del cafè, BWV 211. Però precisament en el concert del Maldà vam poder sentir més obres profanes de Bach: tres fragments de la cantata Hèrcules en una cruïlla, BWV 213, i una ària de la cantata La disputa de Febus i Pan, BWV 201. Va ser curiós sentir aquestes àries referides a un tema mitològic com el d’Hèrcules, ja que Bach va reaprofitar posteriorment les mateixes àries per incloure-les, amb una lletra diferent, a l’Oratori de Nadal.
Quim Lecina, el nostre Picander, va narrar un text confeccionat pel poeta Miquel Desclot, que explicava les vicissituds del llibretista amb Bach d’una manera entranyable i divertida. Bach dirigia regularment el Collegium Musicum al Cafè Zimmermann, i va ser precisament en aquest establiment on es va estrenar la cantata Schweight stille, plaudert nicht, BWV 211 (Silenci, prou de xerrameca), és a dir la Cantata del cafè. Tot i que Bach no va escriure cap òpera, aquesta obra està més a prop d’una òpera bufa que no pas d’una cantata. Per aquest motiu encara avui sovint es representa escenificada. La història és la d’una noia que es deleix per beure cafè i el seu pare rondinaire, que no troba correcte aquest vici, li diu que si no deixa de beure’n no podrà trobar marit. La noia, més espavilada que son pare, fa veure que s’hi avé, però d’amagat mira de convèncer un possible pretendent que l’haurà de deixar beure cafè si vol casar-se amb ella.
Els intèrprets van ser els joves solistes de la BECA BACH, un total de quatre cantants –dues sopranos, un tenor i un baix– i set instrumentistes –dos violins, viola, violoncel, traverso, oboè i clavecí– que van fer una actuació d’un nivell ben considerable que en molts moments va ratllar l’excel·lència. Potser l’únic punt que es podria retreure és l’acústica del lloc, que no permetia la reverberació adequada al moment final, quan cantaven i tocaven tots alhora, i el so no podia expandir-se. De tota manera, el Maldà és un lloc petit, original i entranyable, com un saló romàntic, amb quadres foscos a les parets i rajola blanca i negra a terra. Aquest ambient va ser idoni per rememorar l’antic Cafè Zimmermann de Leipzig. Quim Lecina va interpretar un Picander que ens va fer veure el costat més mundà de Bach i amb ell ens vam endinsar en una dimensió menys solemne i menys coneguda del geni alemany.