CRÍTICA

Rigorosa i sòbria fins a crear una falsa impressió de rigidesa, la violinista russa Viktoria Mullova imprimeix una elegància, una claredat i una energia singulars a les seves interpretacions, a més de tenir un esperit prou lliure per embarcar-se en diverses aventures musicals que tant l'han menat a col·laborar amb Il Giardino Armonico, en la seva apropiació de la música barroca amb uns criteris historicistes desinhibits, com amb el seu marit Mathew Barley en aproximacions al jazz i la musica brasilera. Espectacular fins a semblar una acròbata del piano en alguns concerts amb la seva germana Marielle, la pianista francesa Katia Labèque és una virtuosa amb una tècnica solidíssima al servei de la imaginació interpretativa. El cas és que les dues solistes van trobar-se fa uns anys i han emprès diverses col·laboracions, com ara la gira que les va dur diumenge a Torroella de Montgrí i amb la qual afronten peces que abasten un extens arc temporal, des del classicisme fins a la pràctica contemporaneïtat, i que, cadascuna amb les seves dificultats específiques, plantegen la relació entre el violí i el piano d'una manera molt diferent.

Com si seguissin un ordre cronològic, Mullova i Labèque van iniciar el concert amb la Sonata per a violí i piano núm. 35 en La Major, de Mozart, transmetent la transparència i l'equilibri de la peça. Van completar la primera part amb la Sonata per a violí núm 1 en La menor, una obra de Schumann que correspon al seu últim període, concentrat i obsessiu, i potser va semblar que hi mancava certa intensitat, en l'execució d'aquesta mostra del romanticisme, però, en canvi, hi va haver una atenció al detall amb una finesa que no va excloure aquella mena de pulsió salvatge que a vegades batega en la música del turmentat compositor.

Tot i això, pot considerar-se que el millor del concert va arribar a la segona part, que la pianista i la violinista van començar posant en relació íntima una peça del compositor japonès Toru Takemitsu (1930-1996) i una altra de l'estonià Arvo Pärt (1935). Ho van fer interpretant-les una darrere de l'altra sense pausa. La primera és Distance de fée, que, pouant tant de l'impressionisme sensorial de Debussy com del misticisme de Messiaen, Takemitsu va compondre l'any 1951 inspirant-se en un poema de Shuzo Takiguchi sobre una estranya criatura que viu en un “laberint d'aire”, però també en la imatge del jardí japonès que va fascinar el compositor: pot sentir-se, i així ho van fer sentir les intèrprets, que l'espai es transforma amb el temps, que passa com una flama lívida. La segona és la versió per a violí i piano que l'espiritual Arvo Pärt va fer de la seva cèlebre obra Fratres, que, l'any 1977, va compondre per a l'orquestra Hortus Musicus, especialitzada en música antiga. La versió marca diferències respecte a l'original aprofitant recursos del violí, com ara pizzicatos i lliscaments sobre les cordes. Mullova va fer-ne una interpretació sensacional, com també de la Sonata per a violí núm. 2 en sol major, de Maurice Ravel, una obra apassionant amb la qual Katia Labèque, esplèndida, va demostrar la seva sensibilitat rítmica. A banda de la propina amb una breu peça de Mathew Barley, la sonata de Ravel va tancar el programa de manera culminant. És una obra que, amb un segon moviment en què s'assimila d'una manera molt personal la cadència del blues, planteja més una separació que un duo entre el violí i el piano. Però Mullova i Làbeque van semblar especialment unides en la sensibilitat, l'energia i l'excel·lència interpretatives.