Cerca de crítiques

Enquesta

Despertant instruments adormits

28/7/2016 |

 

Programa: Coral Capella de Santa Maria de Ripoll i Cor Els Follets de Ripoll

Lloc i dia:Organyà

Cal despullar-se, culturalment parlant, de molta roba musical acumulada al llarg dels segles per a gaudir plenament de la medieval. Sempre he trobat que aquesta experiència, la de la música antiga, és alhora enriquidora, pel que aporta a l’esperit, i inabastable si es vol escoltar com si un visqués en la remota època medieval, remota en el temps i en els coneixements. No podem desfer-nos de les sèptimes disminuïdes, per dir qualsevol concepte musical posterior a l’edat mitjana, com no podem deixar de conèixer el so d’un saxofon o d’una guitarra elèctrica.

Però sí que hi ha una cosa que podem aprendre, o si més no retrobar: el so dels instruments d’aquella llunyana època. Aquest és el punt de partida del concert que sota la direcció d’Antoni Madueño es va dur a terme dissabte 23 de juliol a la petita església de Santa Maria d’Organyà, i que es repetí l’endemà a Llívia, a l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Partint d’instruments representants en pedra al Monestir de Santa Maria de Ripoll, com vaig poder comprovar personalment el diumenge al matí, un grup de músics va encarregar a uns experts lutiers la construcció d’un seguit d’instruments: giga, rota, flauta de pan i viola. La música va sortir tota de l’scriptorium del mateix monestir, fent així una presentació molt adient de música i instruments amb el mateix origen: Santa Maria de Ripoll.

Un dels encerts de la vesprada va consistir en una explicació breu, però tanmateix entretinguda, de cadascun dels instruments despertats per a l’ocasió, explicacions que ens van donar els mateixos instrumentistes. La giga, en versions de 2 i 3 cordes, és un instrument de corda fregada de molt poc volum sonor, construït buidant un bloc de fusta i col·locant a sobre una tapa harmònica amb un parell de forats. Es va deixar d’emprar cap al segle XIII, i si el coneixem és gràcies a les representacions en llibres i a les escultures del seu temps. La viola és ja un instrument conegut, més encara en la variant moderna, i en realitat és posterior a l’edat mitjana, encara que la viela (o fídula) sí que va ser emprada en aquells temps, i és un avantpassat de la coneguda viola. Els instruments preferits d’aquell llarg període medieval eren els de corda, acompanyant les melodies d’una forma heterofònica (mateixa melodia que el cantant, tret d’alguns adorns puntuals) i els de percussió, aquests darrers restringits a l’àmbit dels balls.

La rota (o arpa-cítara) pertany al grup d’instruments de corda polsada, és com una doble arpa, amb un conjunt de cordes diferent per a cada mà i una fusta central que separa ambdues zones de cordes i una única caixa de ressonància, feta d’una sola peça de fusta buidada. En definitiva com una doble cítara. Es tracta d’un instrument diatònic i de so molt feble, donada la petita dimensió de la caixa de ressonància, que s’ha de subjectar recolzant-lo sobre les cames, mentre que els braços han de romandre lliures per poder tocar ambdues arpes. És un instrument amb un origen probablement bizantí, «un instrument diabòlic», com va dir Peter Skuce quan ens va explicar què era allò de la rota.

La flauta de pan és un instrument amb una llarga història i que va arrelar en moltes civilitzacions al llarg dels segles. Sota diferents noms, i amb variants que arriben a ser molt complexes, el trobem arreu del món.

Si l’elecció dels instruments va ser un encert des d’un punt de vista cultural pirinenc, no menys ho va ser el repertori de música de Ripoll dels segles X al XIV, per a veus solistes i cor. I és aquí on cal despullar-se del que sabem de la nostra música actual, compendi de segles d’evolució musical, per a gaudir de l’aparent simplicitat de la medieval. Algunes de les peces interpretades ni tan sols són polifòniques, fent que aquest exercici d’oblit d’allò après sigui encara més profund. Algú em va dir «és especial» en referència a les primeres interpretacions. Bé, ho és ara, a la seva època la música no era pas un exercici intel·lectual, ni aspirava a ser culte, sinó un mitjà d’expressió que posés a l’abast de tothom continguts religiosos o seglars, amb texts en llatí, acompanyats d’una música fàcilment reconeguda per tots els possibles oients.

Però si hem de fer un esforç per respirar una música antiga, on ja no hi arribem, o pocs ho fan, és a la comprensió del text llatí. La meva experiència vital m’ha portat d’estudiar llatí al col·legi, i tenir a casa una mare que fins i tot el parlava com si d’una llengua viva es tractés, a haver oblidat absolutament tot el que vaig aprendre d’aquesta llengua. El so del llatí, associat a la música de l’edat mitjana, amb el cant gregorià com la forma més recognoscible, forma part de la meva cultura personal i de la meva experiència vital. Per molts, aquest cant religiós aporta serenor i intimitat, amb la monodia i l’absència de veus femenines com a tret diferencial. Aquesta manera de cantar té molt a veure amb el concert d’aquest dissabte, però el fet d’acompanyar la música amb instruments i d’incloure veus de dones constituí la diferència essencial per a l’experiència de retrobament amb l’antiguitat de la música de Ripoll, deixant de banda el mateix cant gregorià.

El concert

Clus trobar, la Coral Capella de Santa Maria de Ripoll i el Cor Els Follets de Ripoll ens van oferir un concert de molt bon nivell, dirigits els dos grups corals per Teresina Maideu. El recinte de l’església de Santa Maria d’Organyà es va mostrat molt adient per a aquest concert, una petita església sense efectes remarcables de reverberació i amb una propagació molt bona del so, perceptible des de qualsevol indret de l’església si fa no fa amb la mateixa claredat, com vaig poder comprovar personalment. Un públic molt respectuós amb els músics va fer que el concert fos encara més un oasi de pau i joia. Respectuós i interessat per allò que veien i escoltaven.

Els instrumentistes es van mostrar enormement familiaritzats amb els seus nous instruments, construïts pels lutiers Carlos Ardura, Constantino Espada i Daniel Rozada. L’única cosa que jo vaig trobar a faltar va ser la sensació d’antiguitat en aquests instruments, fets sense voler donar-los una imatge envellida, però res a dir del so, una veritable meravella. La tasca dels instrumentistes en aquesta música es limita a l’acompanyament, i tot i voler passar desapercebuts el suport musical que van produir va ser remarcablement deliciós. I no penseu que tots són instruments fàcils de tocar, en absolut!

Els solistes vocals van complir amb la mateixa solvència dels instrumentistes, sent alguns d’ells alhora instrumentistes. Lucía Samitier, Arturo Palomares, Josep Benet i Antoni Madueño van saber transmetre l’esperit medieval sense monotonia, amb bones articulacions i frasejos, amb melodies sovint doblades i amb una coordinació excel·lent, resultat d’un bon treball previ.

La part que menys em va agradar va ser la coral, i no vull dir amb això que no estigués a l’altura del nivell esperat, en absolut. En general, una bona interpretació, però amb un legato un xic accentuat que em recordava altres temps i altres indrets, aquells del llatí com a única llengua de cant a les esglésies, aquells de la meva infantesa. Potser sigui cosa meva, però no vaig aconseguir oblidar aquesta sensació al llarg de tot el concert, malgrat reconèixer el bon nivell del cor en volums sonor, afinació, fraseig i tempo.

Crèdits

En resum, un concert per a recordar amb molta estimació. Permeteu-me acabar aquestes línies amb la llista dels participants, tot agraint a tots ells el bon concert que van fer.

Josep Benet, cant
Oriol Casadevall, giga
Edgardo Civallero, flauta de Pan i corn
Meritxell Genís, viola
Antoni Madueño, cant i harmònium portatiu
Arturo Palomares, cant i percussió
Lucía Samitier, arpa, cant i percussió
Peter Skuce, rota

Coral Capella de Santa Maria de Ripoll i Cor Els Follets de Ripoll, dirigits per Teresina Maideu.

Direcció: Antoni Madueño

Josep Maria Rebés
Núvol