Cerca de crítiques

Enquesta

Nits de Clàssica: Esplendors simfònics i barrocs

23/7/2016 |

 

Programa: Les Arts Florissants amb William Christie

Lloc i dia:Auditori de Girona

L’última setmana del Festival Nits de Clàssica ha transcorregut amb total normalitat: aforaments complets per veure grans intèrprets executar grans obres. La cita gironina arriba al final de la seva cinquena edició confirmant-se com a primer certamen dedicat a les músiques de caire culte a la ciutat, aquest any de fet apuntant més al barroc que al clàssic.

I molt, molt poc al romanticisme. Però també va tenir el seu lloc en el concert celebrat a la Sala Montsalvatge de l’Auditori, el 9 de juliol amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), sota la direcció de Pablo González, i la companyia de la Polifònica de Puig-Reig. Necessària, ja que el plat fort del concert requeria un cor i era ni més ni menys que l’obra simfònica-coral per antonomàsia, la Simfonia nº 9 de Beethoven, que sempre està be revisitar. Tot i així, la primera part va acabar sorprenent més, per la solució d’intercalar una obra de Mozart (“Marxa dels homes armats”, de La flauta màgica) amb l’Adagio de la Simfonia nº 10 de Mahler, conjunció bastant insospitada i que va resultar molt emotiva.

Encara tindríem oportunitat, però, de tornar al Claustre de la Catedral de Santa Maria per escoltar barroc un altre cop, el 16 de juliol. La Real Cámara, a ordres del seu fundador i regent Emilio Moreno, rescatava les sonates italianes del compositor andalús Francisco José de Castro ‘Spagnuolo’, complementades d’algunes obres de la seva principal influència, el transalpí Arcangelo Corelli, que vam notar més fluid, matisat i evocatiu, sobretot en la inoblidable “Ciacciona” op. 2 en sol major. L’audiència estava tota ocupada, però semblava freda i llunyana, reservant els aplaudiments pel final, fet que els mateixos músics van estranyar. Moreno també va tenir una relliscada innocent, quan, després d’imprecar les gavines (ja ho havia fet dies abans Diego Ares) es va referir a Castro amb una fórmula com a mínim curiosa: «Tot i que era de Sevilla, va escriure una música molt bella».

I per concloure el cicle, tornada a Johann Sebastian Bach, mitjançant les mans i les veus del consort Les Arts Florissants, encapçalat pel referencial William Christie. La proposta es presentava ben entramada: visitar el gran geni de Turíngia en diferents de les seves vessants: sacra, concertística, i fins i tot humorística, amb la Cantata “Schweitg stille, plaudert nicht”, més coneguda com la Cantata del Cafè, divertidíssima historieta en què un pare desconcertat cerca de convèncer la seva filla a casar-se i a abandonar el seu ‘vici’ de prendre cafè. Durant tot el recital els cantants (Juliette Perret, Reinoud Van Mechelen i Andrew Foster Williams) van estar clars, lluminosos i precisos, com també el flautista Serge Saitta, protagonista de la cèlebre Suite nº 2 en si menor, una d’aquelles partitures que fan que Bach sigui Bach. I que el Nits de Clàssica sigui un festival consolidat.

Alexandre Nunes de Oliveira
Núvol