Nova edició del Bachcelona, una de les iniciatives més estimulants sorgides els últims anys a casa nostra, i nova visita de Ton Koopman per inaugurar un festival atípic pel caràcter monogràfic, per l’extensió en espais inusuals de la ciutat i per unes propostes en formats ben variats. El concert del músic holandès, fins i tot admetent la promiscuïtat d’un programa que anava més enllà de Bach, lligava a la perfecció amb el tarannà del festival, ja que no és habitual en aquestes latituds assistir a una sessió protagonitzada per dos clavecins, un orgue i un fortepiano, a més d’un baríton. Koopman i la seva esposa, Tini Mathot, van optar per un repertori constituït per peces curtes, una amanida assortida i refrescant que oferia una perspectiva diferent, i no per això menys fidedigna, dels cinc compositors interpretats. Llàstima que el programa de mà deixés en la inòpia sobre instruments, obres o intèrprets.

La parella d’instrumentistes, a banda de la compenetració en les peces a duo, que venia de sèrie, va mostrar característiques complementàries: més elegància per part de Mathot, més fogositat (i alguna brusquedat ocasional) per part de Koopman, que, no obstant això, va oferir de forma tan aprimorada l’ària de les Variacions Goldberg que ens va fer enyorar no escoltar tota la resta. La combinació de clavecí (Koopman) i fortepiano (Mathot) va ser ben curiosa, però va funcionar tant en l’ Andante amb variacions K501 de Mozart com en les cançons britàniques de Haydn, escrites bé amb acompanyament de teclat sol, bé per a trio amb piano. Va ser en aquestes peces on el veterà Klaus Mertens es va mostrar més distès, com si fóssim en una sessió musical en família; no debades el baríton alemany és un col·laborador habitual de Koopman. La veu manté una admirable flexibilitat que li va permetre sortir airós d’una cantata italiana de Händel, tot i el poc idiomatisme del resultat final. Va ser, tanmateix, amb Bach pare i fill on Mertens va lluir més, ja fos en la solitària peça de Carl Philipp Emanuel o en la tria del Quadern d’Anna Magdalena Bach de Johann Sebastian, amb cotes d’emotiva unció a Bist du bei mir. Que aquesta peça no sigui de Bach és el menys important.