Mentre escoltava l'obertura de Guillaume Tell, al començament de la gala lírica del 30è aniversari que va celebrar-se divendres, les imatges projectades en una pantalla situada al fons de l'escenari em feien revenir les sensacions contradictòries que m'inspira el festival de Peralada. Les imatges emboirades del castell em remetien a un escenari sinistre que evoca la relació d'un dictador amb un aliat fidel, però aquelles relatives a una diversitat d'espectacles representats als jardins apel·laven a una memòria personal i a la vegada parcialment compartida que ha de reconèixer l'experiència de bells moments, tot i que també n'és conscient de molts gestos de cara a la galeria o tendents a la reducció de la cultura (o el seu simulacre) a una acció banal, d'acord amb l'estat de les coses, per la satisfacció i complaença de les classes benestants.

Amb aquestes cabòries, vaig escoltar el baríton Carlos Álvarez, un habitual del festival des que hi va debutar fa vint anys amb el Germond que encarna la hipocresia moral burgesa a La Traviata, interpretant Sois immobile, de la mateixa òpera de Rossini amb què va encetar-se el concert, i dialogant amb el baix Ambrogio Maestri, un nouvingut a Peralada, en el duo Signore, v'assista il cielo, del Falstaff, de Verdi. Aquest va ser el compositor que va fer-se més present a la gala en la mesura que també se'n van interpretar les obertures de La forza del destino, tan cèlebre, i de Les vêpres siciliennes, de la qual la soprano Eva-Marie Westbroek va cantar l'ària Pace, pace mio Dio, mentre que Carlos Álvarez i la gran Sondra Radvanovsky van assumir el duo Udiste? Come albeggi la scure al figlio..., d'Il Trovatore. Amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per l'entusiasta Daniele Rustioni, també hi va haver lloc per l'ària Ah, Tout est bien fini.... Ô Souverain de Le Cid, de Massenet, interpretada pel tenor Marcelo Álvarez, per dues peces de l'òpera Andrea Chénier, de Giordano, i perquè la Radvanovsky es lluís de manera previsible amb Vissi d'arte, de La Tosca, de Puccini, del qual també va interpretar-se l'Intermezzo de Manon Lescaut.

Amb la intervenció intranscendent d'Àngel Llàcer, llegint fragments majorment en castellà del shakesperià Somni d'una nit d'estiu, tot plegat va poder semblar tan correcte com funcional i, al capdavall, tan poc inspirat com poc emocionant. Cada intèrpret va fer la seva propina i, amb els dos Álvarez, la cosa va decantar-se perillosament cap a la sarsuela fins que Sondra Radvanosky hi va posar una mica d'enjoy amb I could have danced all night, de My fair lady. I, al final, el brindis de La Traviata dedicat a la senyora del castell.