Cerca de crítiques

Enquesta

Fortunes i infortunis

17/7/2016 |

 

Programa: Canzoniere. Fortuna d’un gran tempo

Lloc i dia:Capella de la Mare de Déu de l’Esperança

El passat 30 de juny l’ensemble Fortuna d’un gran tempo va interpretar el seu programa Canzoniere a la Capella de la Mare de Déu de l’Esperança a les 20 hores. El grup, dirigit per Xavier Alern (llaüt i viola de mà) i integrat per Meritxell Genís (vièlle), Eloi Fuguet (flautes de bec), Marc Guerris (contratenor) i Pablo Acosta (baix), va presentar un concert de trobada entre la música i les lletres del segle XV.

 

Potser la meva primera impressió va ser que van fer falta unes notes al programa molt més substancials que expliquessin amb profunditat el pla narratiu del programa. És cert que aquesta manca va intentar suplir-se amb les intervencions de Xavier Alern entre les seccions principals del programa, no obstant això les condicions acústiques del recinte i la falta de microfonia van obstruir considerablement la recepció de la informació. Encara així, els interludis d’Alern solien referir-se a aspectes específics de les seccions contigües, per la qual cosa el plantejament del programa no va arribar a expressar-se íntegrament. Considero comprensible que es decideixi prescindir d’unes notes al programa massa extenses, tècniques o erudites que puguin resultar feixugues per al públic general, però valdria la pena buscar un punt intermedi (en realitat bastant assequible) entre la informació especialitzada i la narració seductora.

Una altra qüestió propera és la dels textos de les obres vocals adjunts al programa, que per cert venien tots acompanyats d’una traducció catalana. La idea d’oferir els textos en aquest format és entusiasmant i suggeridor, però al meu entendre no haurien sobrat algunes precisions tècniques. Dues dades em semblarien detalls especialment agradables: l’esment de l’edició de la qual es prenen els textos originals i les dades del o la traductora dels textos. De fet, no veig raó per la qual no estendre el suggeriment al cas de les edicions del text musical. Encara que possiblement s’ha volgut evitar agregar aquests detalls per recel cap a una possible pedanteria academicista, crec que en aquests casos la minuciositat, més que un acte de supèrbia, és una mostra de respecte i humilitat envers el públic, així com una invitació a l’escolta crítica.

Si hagués de determinar algun fil conductor per al programa, aquest seria segurament la conjunció de l’amor cortès i el context cultural de la Corona d’Aragó al segle XV, encara que en diferents moments aquesta interpretació pugui semblar alguna cosa forçada.

La primera secció es titula Cançoner de Montecassino i està composta per quatre peces incloses en aquest important manuscrit de possible origen napolità. Les obres interpretades, no obstant això, són atribuïdes a compositors anglesos i franco-flamencs. Els criteris per a l’elecció d’aquestes peces poden respondre a diferents premisses, com la demostració del caràcter internacional del context cultural de la Corona, o la intenció d’emmarcar el concert en els inicis del nou estil musical dels polifonistes septentrionals. Tot i així crida l’atenció que no s’incloguessin en aquesta part obres de Joan Cornago, i que ni tan sols s’esmentés la notable presència del compositor riojà en el manuscrit. De fet, l’única obra de Cornago al programa,Yerra con poco saber, inclosa en la secció següent, està present en aquest Cançoner.

La següent secció, titulada De Barcelona a Nàpols, suggereix una unió molt més explícita entre les dues penínsules. La conformen cinc obres profanes en la creació de les quals van intervenir cinc intel·lectuals propers a l’Acadèmia Pontaniana i la cort napolitana d’Alfons el Magnànim. En aquesta es torna molt més explícita la temàtica cortesana predominant en tot el programa. Aquí s’inclou l’abans esmentada obra de Joan Cornago sobre el text literari del poeta empordanès Pere Torroella, Yerra con poco saber, juntament amb altres obres de Serafino Aquilano i Pere Oriola. Cal dir que aquest últim compositor, d’origen valencià, també està representat en el Cançoner de Montecassino. Les primeres obres d’aquesta secció són dues contrafacta (forma de composició musical vocal en la qual es substitueix el text original per un altre sense modificar-ne substancialment la música) amb textos del poeta barceloní Benet Garret, que de molt jove es traslladà a Nàpols com a membre de la cort d’Alfons el Magnànim. En aquesta ciutat va entrar en contacte amb l’esmentada Acadèmia Pontaniana, on era sobrenomenat il Cariteo, “fill de les Gràcies”. Malgrat que la proposta de presentar els textos del poeta com a contrafacta resulti molt interessant, com que no s’explica la procedència de les melodies ni els criteris per a la seva elecció i adaptació, la idea roman exhibida més aviat com una curiositat.

La tercera secció, dedicada íntegrament a obres de Josquin Desprez, desconcerta bastant a primera vista. Inicialment funciona bé com a estratègia retòrica perquè addueix a certa complicitat del públic, que es troba amb què el títol de la secció és el mateix que el de la primera chanson interpretada, i també que el nom de l’ensemble: Fortuna d’un gran tempo. No obstant això resulta en certa mesura desequilibrada pel que fa al programa vist en retrospectiva. Des del meu punt de vista, la secció pretén ser un nexe cap a la següent tant en l’estructura com en el context. Mentre que les dues seccions anteriors reunien compositors de provinences diverses dins del context de la Corona d’Aragó, les dues següents s’allunyen d’aquest marc temporal i geogràfic i s’estructuren al voltant de les obres d’un sol compositor. D’altra banda descriuen una certa trajectòria ascendent geogràficament i temporal, que explicaré més endavant. Josquin, un dels compositors més importants del Renaixement europeu, va treballar breument a la cort d’Hèrcules d’Est en Ferrara cap al 1503. La importància d’aquest fet dins del programa se suggereix mitjançant una de les peces aparentment més incoherents en relació a la resta: el Pleni sunt coeli de la seva Missa Hercules Dux Ferrariae en una versió instrumental. Aquesta secció aglomera algunes de les obres més icòniques del mestre flamenc intentant fer coincidir: l’explicació del nom de l’ensemble, la temàtica cortesana i el brusc canvi de context. La figura del duc ens guiarà cap a aquella altra emmascarada que protagonitza en silenci la secció següent.

Encara que el binomi format pel músic i el governant ens resolgui algun dubte, no està clara la seva relació amb la resta del programa, que continua amb una quarta secció dedicada gairebé completament a composicions de Bartolomeo Tromboncino sobre textos de Petrarca. Possiblement l’explicació del nexe es trobi en Isabel d’Est, filla del duc Hèrcules d’Est i Eleonor de Nàpols. Així, en Isabel s’intersequen tres aspectes: el nexe amb la cort de Ferrara pel seu pare, amb la cort de Nàpols per la seva mare (néta d’Alfons el Magnànim), i la relació amb Tromboncino, ja que tant ella com el seu consort, Francesco II Gonzaga marquès de Màntua, van ser importants protectors d’aquest gran músic veronès. La secció també funciona com a tancament del programa en general prenent el seu nom, Canzoniere, i fent-lo coincidir amb el pinacle de l’obra de Petrarca. Cal dir que l’última peça del programa és també l’última obra del cançoner petrarquí, la canzone Vergine bella.

Passant revista al programa en general podem veure que, sense adoptar un itinerari massa evident, fa un recorregut històric sobre la música i l’amor cortès renaixentista en l’òrbita de la Corona d’Aragó, especialment en el seu pol napolità. El recorregut ens porta, per mitjà d’un manuscrit napolità, als antecedents de la polifonia renaixentista; després passa als músics de les corts d’Alfons el Magnànim, conqueridor de Nàpols, i el seu fill Fernando I de Nàpols, posant especial èmfasi a la circulació d’intel·lectuals entre les dues penínsules. De seguida virem l’atenció cap al nord per mitjà del matrimoni entre Hèrcules d’Est, duc de Ferrara, i Eleonora de Nàpols (filla de Fernando I), situant-nos en el sí del Renaixement i en el cènit de la composició musical amb Josquin Desprez. Finalment arribem a la cort d’Isabel d’Est (filla dels dos governants anteriors) i Francesco II de Gonzaga amb la música de Tromboncino, tancant la temàtica cortesana per mitjà del Canzionere de Petrarca.

La configuració del programa, un cop llegida atentament, és interessant. Malgrat això el seu grau de complexitat organitzacional la torna desconcertant i il·legible en una primera instància, més encara tenint en compte l’absència de les notes al programa. Amb tot, considero que es podria aconseguir un programa molt més explicatiu i clar si no s’intentés fer coincidir tantes variables i s’optés per un itinerari més senzill i lineal. També vaig percebre aquesta sensació d’asimetria en diversos aspectes, no només pel que fa a la constitució del repertori. Al meu entendre, pel que fa a aquest concert, l’ensemble no va sonar unificat. La interpretació tant dels textos musicals particulars com del programa en general no semblava estar consensuada per tots els membres del grup. Sembla també que el grau de profunditat en la lectura de les obres no fou el mateix en tots els integrants, qüestió que incidí notablement en el resultat final percebut pel públic.

Els moments amb problemes d’afinació van ser possiblement els més evidents, encara que també cal tenir en compte altres qüestions més subtils però no menys incòmodes. Vaig percebre una falta de consciència del contrapunt, tant en la sincronia temporal de les veus, com en els seus aspectes de coherència en l’articulació i la dinàmica. En diversos moments es va sentir un tractament poc acurat dels inicis i finals de frase, principalment en l’articulació. Igualment, moltes cadències van estar desarticulades en diversos sentits, des del rítmic fins al tímbric.

Va haver-hi també algunes qüestions de pronunciació que em van cridar l’atenció. Particularment en la interpretació de Mille regretz, ignoro les bases sobre les quals l’ensemble va decidir sustentar la seva versió de la pronunciació; no obstant això, va ser evident que en vàries ocasions divergia de la majoria de les interpretacions. Dos punts especialment grinyolants van ser les paraules d’eslonger, en la qual sobresortia considerablement la /s/, a diferència de la versió més difosa en la qual es pronuncia la /l/; i la paraula jours amb una prominent /s/ final. Una altra qüestió que va obstaculitzar molt la fluïdesa del programa van ser els aplaudiments entre cada obra. En aquest tipus de concerts, en els quals les peces són relativament breus i mantenen entre si una coherència de grup, s’acostuma a aplaudir només entre seccions. Potser hauria d’insistir-se a mantenir aquest costum si comporta una ajuda a l’avenç, la continuïtat i la fluïdesa general del concert.

Com a conclusió, la meva percepció és que a Fortuna d’un gran tempo li va faltar cohesió i eloqüència. Tot i que no em sembla que el resultat hagi estat dolent, els inconvenients que vaig trobar tendeixen a obstaculitzar el curs de quelcom que podria discórrer amb major fluïdesa, tenint en compte que es tracta d’un treball que ha de fer-se conjuntament. No n’hi ha prou que cada integrant solucioni les seves preocupacions per separat, sinó que hi hagi un treball continu i conjunt, des del meu punt de vista.

Daniel G. Camhi
Núvol