Cerca de crítiques

Enquesta

La Filharmònica de Viena, de nou

14/7/2016 |

 

El darrer mes de juny els afeccionats a la música clàssica hem tingut el privilegi de poder gaudir, al Palau de la Música i en dues ocasions, de la formació orquestral més prestigiosa del món: la Filharmònica de Viena. A més, han estat dos concerts amb un programa i un concepte ben diferenciats.

Fa unes setmanes ens visitaven, una mica clandestinament, amb motiu d’un creuer que organitzen anualment acompanyats de fans que paguen una autèntica fortuna per viatjar amb aquests músics sensacionals i gaudir tant de vetllades de cambra a bord protagonitzades per membres del conjunt com d’algunes escales a ciutats, com Barcelona, en què l’orquestra al complet toca en un auditori emblemàtic. Va ser un concert de perfil cambrístic, sense director i amb la participació del baríton Thomas Hampson, en què van interpretar les Cançons gitanes de Dvorák, una simfonia de Franz Schubert i La nit transfigurada d’Arnold Schönberg, obra en la qual van exhibir la llegendària qualitat de les seves cordes.

Ara han tornat a Barcelona al complet i en un concert amb tots els ets i uts, dirigits per Daniel Harding, qui va substituir l’inicialment previst Daniele Gatti, i un programa que incloïa l’Obertura Coriolà de Beethoven, el poema simfònic Mort i transfiguració de Richard Strauss i finalment la Primera Simfonia de Johannes Brahms. En definitiva, tres compositors en l’obra dels quals sempre ha excel·lit aquesta mítica orquestra i dels quals ha arribat a estrenar algunes de les seves composicions durant la seva llarga i gloriosa història.

Encara que els inicis del conjunt cal situar-los el 1842, la Filharmònica de Viena es consolida com a conjunt amb temporada i seu estable a partir de 1870. Comença aquí una trajectòria llegendària per la qualitat de les seves interpretacions així com per algunes característiques molt particulars d’aquesta formació com són l’elecció de determinats instruments que aporten un so diferenciat del d’altres grans orquestres, especialment pel que fa a fustes, metalls i percussió, o la decisió de no vincular-se mai a un director titular més enllà de l’abonament de temporada. Així, pel seu podi, probablement el més cobejat del món, han passat assíduament figures com Hans Richter, Gustav Mahler, Wilhelm Furtwängler, Clemens Krauss, Erich i Carlos Kleiber o Herbert von Karajan, per citar només alguns dels noms més habituals. Tot plegat, unit a un rigor musical implacable, ha conferit a l’orquestra una personalitat indiscutible i intransferible.

Una personalitat que es va poder palpar des dels primers compassos de l’Obertura Coriolà. Daniel Harding, que recentment havia protagonitzat un excel.lent concert a l’Auditori amb l’Orquestra de la Ràdio Sueca, es va mostrar hiperactiu en el gest i amb ganes de connectar amb els vienesos en un programa que ell no havia preparat. Però va fer la sensació que l’orquestra tirava pel dret amb la confiança que dóna haver tocat aquestes obres, i en concret la Coriolà, milers de vegades. Això es va traduir en una versió un pèl desequilibrada estructuralment però d’una qualitat i múscul sonor aclaparadors. La decisió de situar els contrabaixos darrere dels metalls, una altra d’aquelles peculiaritats sonores que esmentàvem anteriorment de la Filharmònica de Viena, va aportar una profunditat de so poc habitual que va embolcallar la sala del Palau.

I és que si en alguna cosa destaca especialment aquesta orquestra és en la inigualable qualitat i personalitat de la secció de cordes, des dels violins fins als contrabaixos sense excepció. En aquest punt són pràcticament imbatibles, i ho van demostrar una vegada més en Mort i transfiguració de Richard Strauss, on vam poder gaudir més de la qualitat extrema de l’orquestra que no pas d’un discurs especialment definit des del podi, evidentment a causa de la substitució de Daniele Gatti a darrera hora. L’entrada en pianíssim de les cordes, amb tota la plana major de la plantilla, i l’aparició de les flautes i l’oboè van ser d’una transparència inigualable per descarregar, en la part central d’aquest poema simfònic primerenc, una esclatant potència sonora plena de matisos i colors.

Però sense dubte el més destacat del programa va ser una Primera Simfonia de Johannes Brahms extraordinària. El primer acord, fruit de catorze anys d’elaboració, va sonar amb una pompa, una amplitud i profunditat de so, un caràcter i una transparència que feien preveure emocions fortes. Harding, malgrat imposar, com és habitual en ell, tempi enèrgics, es va mostrar aquí amb menys voluntat intervencionista, potser rendit a l’evidència que els nois de la Filharmònica van a la seva. El director anglès es va limitar a donar fluïdesa al discurs poderós del conjunt, ple de contrastos i d’elegància en el fraseig, regalant-nos així una lectura a l’alçada d’aquest instrument poderós i inigualable que és la Filharmònica de Viena.

Antoni Colomer
Núvol