Cerca de crítiques

Enquesta

Claustricèmbal

11/7/2016 |

 

Programa: Mahani Esfahani, Diego Ares, i Andreas Staier

Lloc i dia:Nits de Clàssica de Girona

Mahani Esfahani, o com tornar al passat

El diumenge 3 i a la Porta de la Misericòrdia de la Catedral de Santa Maria un bon grapat de gent escoltava les explicacions prèvies al concert. Una bona manera que ha trobat l’organització per gratificar els assistents, fent també més dinàmiques les sessions.

Mahani Esfahani arribava a Girona amb l’anècdota que fa uns mesos li van cridar «Speak German» en un concert a Colònia, però d’aquesta vegada ningú li va ventejar «Speak Catalan», quan es va adreçar al públic, primer en italià, després en francès, ja que el «no hablo español» era concloent. El que vam poder testimoniar és que el seu domini d’aquests idiomes és tan correctíssim com el seu control del doble teclat. Discret, però elegant, amb un avellutat sentit del tempo, més emocional que matemàtic. Un intèrpret excepcional.

Per la primera part va triar repertori del segle XX, no tot amb el mateix interès. La Sonata de B. Martinu potser no ha sigut la millor opció per l’inici, ja que va resultar hermètica, però va millorar amb les “Six Sonatas” de L. Harrison, entre el minimal i l’orientalista. La cosa anava clarament in crescendo, amb la molèstia sònica ocasional d’algun avió o ocell incidental. En canvi, per la peça de T. Takemitsu, “Rain Dreaming”, la petita remor de la font de Carlemany ha entroncat oníricament, ja que el motiu era aquàtic i zen. I l’obra de M. Powell, en clau jazzista, molt lluminosa i apassionant, es va saldar com la millor de la primera part.

Decantant-se per les diacronies, l’interpret iranià va recular aleshores al barroc, per executar tres bellíssimes peces de Rameau i concloure amb Bach, en concret la Partita nº 6 en mi menor (BWV 830), que és una obra simplement perfecta. Potser no era el seu objectiu, però Esfahani va acabar demostrant que el clavecí casa molt millor amb el barroc: per les seves virtualitats tímbriques i rítmiques, és l’estrella del sistema. Al menys, és el que es inferir del programa escollit.

Diego Ares: els avantatges del lapsus

Diego Ares va presentar un llarg conjunt de sonates del Pare Antoni Soler, deixeble de Domenico Scarlatti. Recuperar la música d’aquest compositor olotí és tasca noble que continuarà en les properes edicions del Nits de Clàssica, per tant haurem d’estar ben atents. I si més motius no hi haguessin, l’estil concentrat, disciplinat, serè i entregat d’Ares ja seria suficient. Resulta en tot un plaer veure’l tocar d’ulls tancats, com immers, abduït, sense socórrer-se de les partitures d’aquestes sonates – barroques però que en alguns moments ja anuncien el classicisme, allunyant-se tímidament de Bach i presagiant Mozart.

El «lapsus» va traspuntar. Però l’intèrpret espanyol va transformar l’obstacle en una oportunitat, convertint la sessió en una mena de concert pedagògic o audició comentada per explicar les dificultats però també la fascinació de les peces, per part d’aquest especialista que, reconeix, “todos los días de mi vida toqué a Soler”. A més d’excel·lent instrumentista, delicat i emotiu, sibarita, vam descobrir així un comunicador afable i divertit, sigui agraint l’atenció del públic, sigui imprecant les gavines que li feien ‘boicot’ sonor.

Pwer tancar, impressionant, un “Fandango”, veritable obra de foc i geni -com el claustre catedralici, endreçat amb espelmes i llumetes- i un bis amb una sonata, brillant i vibrant, que no és del tot cert que compongués Soler, «pero que me gusta mucho». La interpretació: categòrica.

 

Andreas Staier i el desencís calorós

De tots tres concerts, l’últim, portat a terme el dijous 7, va ser el que va atraure més públic. Els motius eren clars: per una part, Andreas Staier és un veterà de l’instrument, amb una reputació inqüestionable. Per una altra, figurava en el programa l’obra mestra per antonomàsia, les “Variacions Goldberg” de Bach. Al final del recital, però, ni bisos, ni els “bravi” que havíem rebut, justificadament, Ares i Esfahani. Públic i intèrpret sabien que no s’havia estat a l’alçada.

Com s’explica? En primer lloc per la calor. Aquell vespre va ser un seriós candidat al més xafogós de l’estiu que encara corre. Una pesantor despuntava en el cap i en la pell. Staier, potser també amb massa roba a sobre, se’n devia ressentir. Fins i tot l’afinació del clavicèmbal va haver de ser reajustada durant l’execució.

La veritat és que des de l’inici que es van percebre imprecisions melòdiques i rítmiques inusuals en un intèrpret d’aquesta envergadura. Que la partitura és dificilíssima, ja se sap. És un atenuant, però no una fuga. Li ha faltat màgia, aquesta nit.

El Festival Nits de Clàssica continua fins al 16 de juliol. Encara han de sonar moltes notes.

Alexandre Nunes de Oliveira
Núvol