CRÍTICA

L’ensemble Fortuna d’un Gran Tempo (foto d’arxiu)

FORTUNA D’UN GRAN TEMPO. Obres de Joan Cornago, Josquin Desprez, Guillaume Dufay, Bartolomeo Tromboncino i d’altres. CAPELLA DE L’ESPERANÇA. 30 DE JUNY DE 2016.

La capella de l’Esperança, una petita joia del Barroc tardà mig amagada al carrer de la Palma de Sant Just de Barcelona, en ple cor de la ciutat, va ser l’escenari ideal, per recollit i íntim, del concert de l’ensemble Fortuna d’un Gran Tempo, un conjunt dedicat a la música antiga que presta una atenció especial als repertoris inusuals, tant vocals com instrumentals, dels segles XV i XVI. Fortuna d’un gran tempo, de fet és el títol d’una peça de Josquin Desprez, un dels autors insígnia del grup: una peça que també va sonar en aquest concert. La formació acostuma a presentar-se amb un nucli de tres instrumentistes habituals: Meritxell Genís, que toca la viella; Eloi Fuguet, que toca flautes de bec, i Xavier Alern, que toca la viola de mà i el llaüt; però sempre incorpora la veu en totes les seves propostes, i en aquest concert van participar el contratenor Marc Guerris i el baix Pablo Acosta. Cinc músics de categoria indiscutible, amb una visió i un amor compartits per un repertori delicadíssim, ple de subtileses i de gran bellesa i, per sobre de tot, amb bon criteri. I aquesta és la clau de volta en concerts com aquest.

La major part de la música del segle XV i principis del XVI és territori desconegut i inhòspit per al gran públic; són músiques d’un món llunyà quant a instruments, harmonies, sistema tonal o temperament. Tot i ser la llavor de la música posterior –la que es programa constantment i ens sona molt més familiar–, les sonoritats de la música d’aquesta època són un desafiament per a l’oïda del públic del segle XXI, i tenen quelcom de críptic, de misteriós, de secret. Aquesta música és encara com un deliciós jeroglífic sense instruccions inapel·lables, que permet als intèrprets fer-ne versions infinites i donar-hi formes i colors molt personals. Les partitures deixen molt de marge, les referències i la documentació són limitades, la praxi és incerta, i per tant som en mans dels músics. No hi ha cap altre territori musical en la història en què els intèrprets tinguin tant de pes a l’hora de donar vida a la música, en què tinguin tanta capacitat d’intervenció, en què se sentin tan creadors, en què sigui tan important que toquin bé com que tinguin molts coneixements i un criteri fonamentat. No hi ha versions definitives ni veritats absolutes. I per a la immensa majoria de públic és un acte de fe: no podem saber si el que sona ha de sonar així. I per aquesta raó és tan important quins músics, i quins grups ens la serveixen: gent fiable, amb molta formació, amb criteri i iniciativa, valenta i honesta; músics escrupolosos, investigadors del so, i coneixedors i compromesos amb un repertori tan subtil i relliscós. I totes aquestes característiques són precisament les que defineixen la línia interpretativa de l’ensemble Fortuna d’un Gran Tempo, un grup que fa música antiga ben feta, amb criteri i solvència.

Aquest concert, titulat “Canzoniere”, feia un recorregut musical molt lliure per les corts italianes dels segles XV i XVI, amb obres vocals i instrumentals del Cançoner de Montecasino, de Guillaume Dufay, John Dunstable, Serafino Aquilano, Josquin Desprez, Bartolomeo Tromboncino, i d’autors d’origen català que hi van treballar, com Pere Oriola, Joan Cornago o Benet Garret “Cariteo”, autèntiques sorpreses d’aquest concert. La combinació sonora que van aconseguir Meritxell Genís amb la viella d’arc, Eloi Fuguet amb les flautes de bec i Xavier Alern tocant la viola de mà o el llaüt, va tenir una coloració tènue i fràgil però equilibrada i de gran delicadesa en totes les peces; el contratenor Marc Guerris, amb una veu cotonosa, diàfana i sinuosa, de gran amplitud i molt flexible, va aportar un toc íntim i dramàtic molt convincent a les seves intervencions, salvant alguns moments d’afinació delicada, i va participar del pathos especial d’alguns dels textos, especialment en la cançó Mille regretz de Josquin Desprez, que va resultar emocionant. I Pablo Acosta, que té una veu de baix excepcional i molt prometedora; amb cos i gruix –potser excessiu per a un repertori com aquest–, però impecable tècnicament i d’afinació, va mostrar menys implicació i seguretat però també hi va tenir diverses intervencions brillants. Les explicacions durant el concert de Xavier Alern, que també és un expert musicòleg, van ajudar a contextualitzar les obres i els autors d’un repertori que ens va transportar a un altre temps, que va ser tot un viatge a una altra època, amb sonoritats refinades i exquisides, sobretot, de confiança.