Cerca de crítiques

Enquesta

La Bohème “resiste”

1/7/2016 |

 

Programa: La Bohème

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Un vell espot publicitari d’aquella Espanya carpetovetònica que, en bona part, continuem arrossegant, sostenia allò de: “Cuando algunos whiskies se ahogan en un vaso de agua, Dyc resiste!”. El mateix eslògan es podria aplicar a La bohème, l’òpera de Giacomo Puccini que es pot veure actualment al Liceu en una producció convencional i discreta del venerable Jonathan Miller, sota la direcció de so gruixut i fraseig funcionarial de Marc Piolet i amb un cast que, en línies generals, no supera una correcta discreció. Però, tot i això, el poder de seducció de La Bohème s’acaba imposant i amb tots els entrebancs exposats, aquí i allà, l’emoció treu el caparró per, durant un instant, sentir com se’ns posa la pell de gallina.

Recordo el meu avi un diumenge qualsevol, entre cigar i cigar, afirmant tot convençut que si al final de La Bohème no t’emociones, és que “ho han fet molt malament”. I en bona part és cert! La Bohème, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria destinada a emocionar-te. I normalment ho aconsegueix. T’hi posis com t’hi posis. Els motius de la capacitat de seducció d’aquesta òpera són diversos, començant per un llibret d’una gran concisió. En quatre quadres Puccini i els seus llibretistes, Giacosa i Illica, expliquen els anys de joventut —expectatives, amors, decepcions i drames— d’un grup d’amics. I aquest element, el retrat d’un conjunt d’amics i les seves peripècies és, indubtablement, un dels punts que atorguen una singularitat i una modernitat a La Bohème que el pas dels anys (120 des de la seva estrena) no només no erosiona sinó que, fins i tot, es veu reforçat i més actual que mai. No és casual que un musical d’èxit com Rent parteixi de la base dramàtica de La Bohème, una prova més de la universalitat d’aquesta òpera. Illica i Giacosa, sempre sota la mirada hipercrítica de Puccini, extreuen un llibret modèlic de Les scènes de la vie de bohème d’Henri Murger, en el qual, amb precises pinzellades dibuixen un retrat humà, vital, social i costumista filtrat per l’ímpetu idealista de la joventut. Una joventut que acaba abruptament i metafòricament amb la mort de Mimí.

Aquesta precisió en el traç no només es dóna en el viu i diferenciat retrat de cadascun dels sis protagonistes, Mimí, Rodolfo, Musetta, Marcello, Schaunard i Colline, sinó també d’una certa entitat dramàtica entranyable de secundaris com Benoît, el llogater, Alcindoro  —el pagafantes—, o fins i tot el venedor de joguines Parpingol. La força del llibret de La Bohème està en tots aquests aspectes, però cal no oblidar-ne un de fonamental: el sentit de l’humor. Puccini aconsegueix que passem del somriure a la ganyota en pocs compassos. Un exemple paradigmàtic d’aquestes transicions musicals i emocionals el trobem al darrer acte, on es concatena la nostàlgia de “O Mimì tu più non torni”, la ironia d'”Ora del pranzo di ieri” i el cop dramàtic de “C’è Mimì che mi segue e che sta male”. En tres minuts Puccini ens ha manipulat sentimentalment de tal manera que ja estem a les seves mans i a mercè dels personatges per acabar l’escena final commoguts.

Tot això ho aconsegueix Puccini amb un discurs orquestral fluid, espurnejant, que arrenca amb una energia que ja no ens abandonarà fins al final, portant-nos de la mà com a un nen que va per primer cop al Café Momus a descobrir la fauna que habita el Quartier Latin d’un Paris estilitzat, ple de vida però filtrat per una mirada nostàlgica. La partitura orquestral de Puccini és d’una subtilesa que remet al seu admirat Claude Debussy per la riquesa del seu cromatisme harmònic i quadres com el de La barrière d’enfer destaquen per una textura gairebé pictòrica impressionista. A més, Puccini és un mestre utilitzant les reminiscències temàtiques, versió italiana del leitmotiv wagnerià, però que tant en Puccini com en Verdi —que també havia utilitzat aquest recurs en obres com Rigoletto o La traviata« no es tracta d’un element estructural de la partitura sinó d’un recurs expressiu puntual. La repetició del tema de “Che gelida manina” durant la mort de la protagonista és un exemple evident, però n’hi ha de més subtils, com la reutilització de temes del primer acte a les golfes de l’apartament en el darrer, que es desenvolupa en el mateix escenari, mostrant-nos així l’altra cara de la moneda: si en el primer acte tot és despreocupació, lleugeresa i joie de vivre, en el darrer tot allò s’ha acabat per donar pas al buit, la gravetat i la soledat. Si en el primer acte Puccini arrenca amb un esclatant acord de Do major, l’obra acaba en un desolador Do menor, tancant així el cercle músico-dramàtic.

Al Liceu hem vist, afortunadament, Bohèmes històriques, de gran impacte dramàtic i amb algunes veus llegendàries. No és el cas d’aquesta producció que tanca la temporada liceística i que no passarà a la història. El més destacat del primer cast em va semblar el Rodolfo de Matthew Polenzani, una veu que ve de repertoris de tenor líric lleuger però que s’adapta bé a un cert concepte de Rodolfo. No ens trobem aquí davant del phatos dramàtic d’un Aragall o un Carreras ni, per descomptat, de l’encarnació idònia d’un Pavarotti per timbre, estil i identificació amb el personatge. Però el cant de Polenzani és elegant, el so es projecta amb facilitat tant a plena veu com en les mitges veus, de vegades un xic massa esblanqueïdes. La seva interpretació no és vibrant, però té matisos interessants i el personatge té entitat. Puja a l’agut amb gran facilitat, no cau en cap vulgaritat expressiva i supera amb facilitat el fossar. I no semblava fàcil, en principi, superar una orquestra que, en mans de Marc Piolet, no va sonar mai amb la transparència requerida. Les subtileses impressionistes que esmentàvem van brillar per la seva absència. També vam trobar a faltar una gradació més efectiva dels crescendi puccinians. Cert és que hi va haver petits detalls interessants i treballats aquí i allà, com alguns fragments contrapuntístics de les fustes, però en general la seva direcció va ser vulgar. L’orquestra del Liceu, ara per ara, pot donar, i ho fa, un millor rendiment en altres mans.

La Mimí de Tatiana Monogarova pateix d’una veu de timbre inadequat pel rol, marcadament matronil. A més, si més no en aquest repertori, la seva expressivitat és limitada i la seva mort va ser tan aigualida i distant com tota la resta. La tècnica, malgrat el so gutural típicament eslau, és sòlida i probablement fa que destaqui molt més en altres repertoris. De l’encant de Mimí, però, ni rastre. Correcte musicalment i escènicament el Marcello d’Artur Rucinski, que en altres èpoques s’hauria de conformar en interpretar Schaunard. Un Schaunard a càrrec de David Menéndez, amb algunes desigualtats vocals però amb bona línia i ben integrat en la dinàmica del conjunt. Paul Gay, que interpretava Colline, té un físic imponent i va retratar bé i sense exageracions a Colline. Llàstima que la veu no ho sigui d’imponent i que cantés una “Vecchia zimarra” de tràmit. Finalment la Musetta de Nathalie Manfrino va ser més estentòria que altra cosa, tant vocalment com escènicament,mentre que Fernando Latorre va fer una esplèndida recreació de Benoît i una més discreta d’Alcindoro.

La producció de Jonathan Miller em va sorprendre per la manca de cura en la direcció dels actors, una qualitat habitual en anteriors produccions. De Miller ja se sap el que es pot esperar: una producció clàssica i cuidada en els detalls. Però en aquesta ocasió, de detalls pocs i alguns omesos o descuidats de manera flagrant. El millor va ser l’acte de Momus, sempre complicat a l’hora de moure les masses, que va resoldre de manera efectiva gràcies en bona part a un cor ben preparat, però que inevitablement va patir les dificultats de concertació habituals del segon acte.

Antoni Colomer
Núvol