Daniel Harding PALAU 100 27 DE JUNY

Les visites de la Filharmònica de Viena són tan espaiades en el temps que tenir-la dos cops en una mateixa temporada és un luxe inaudit, encara que la primera actuació fos quasi d’amagat, en format reduït i sense director. Tal com estava previst, l’orquestra ha tancat ara la temporada de Palau 100, amb Daniel Harding reemplaçant un Daniele Gatti forçat a cancel·lar la gira per malaltia. El director britànic ha mantingut el programa del seu col·lega italià, una tria sense sorpreses però on tot era tall, amb tres obres que, només mirant com d’esgrogueïdes i apedaçades estaven les partitures, era evident que formen part del codi genètic dels músics vienesos.

Un Coriolà de Beethoven de ben mesurada tensió va ser un òptim inici, amb Harding subratllant les obsessives figures rítmiques que marquen el seu desenvolupament. La mortuòria dissolució de l’obertura enllaçava bé amb la palpitació terminal amb què arrenca Tod und Verklärung ( Mort i transfiguració ) de Strauss, obra amb la qual vam entrar purament i simplement en el camp de l’aclaparament sensorial, de la fascinació hedonista per una orquestra d’una brillantor sense parió: una corda pura seda d’unanimitat miraculosa, una fusta amb personalitat (quina delícia de primer oboè), un metall esclatant però mai abrasiu. Harding va menar amb habilitat les seves forces pels meandres de la partitura en una lectura d’impacte innegable a la qual, tanmateix, se li podien demanar unes dosis extres d’èxtasi, postís però efectiu, en les pàgines finals.

Els vaivens de la carrera de Harding, propulsat des de ben aviat a la primera línia per potents padrins (Rattle, Abbado, Lissner), pot ser un bon avís a la gernació de joves batutes que copen avui el circuit internacional. El britànic ja fa temps que ha superat l’estadi de promesa per revelar-se com una estimulant realitat, signant ara una Simfonia núm. 1 de Brahms d’impecable lògica constructiva, ben equilibrada en tots els seus components, amb una, aquí sí, benvinguda contenció emocional. La segona de les Dances eslaves opus 72 de Dvorák va ser una propina amarada de melangia Mitteleuropa.