Cerca de crítiques

Enquesta

El miracle de Bruckner

21/6/2016 |

 

Programa: Cor de Cambra Anton Bruckner

Lloc i dia:Petit Palau

Ja fa uns dies que el Cor de Cambra Anton Bruckner va oferir un concert al Petit Palau dins del Cicle Coral Orfeó Català del Palau de la Música, però val la pena fer-nos ressò del programa que van presentar, dedicat íntegrament als motets del compositor que dóna nom a la formació que dirigeix Julia Sesé.

Bruckner canta Bruckner, palíndrom forçat, identitat, tautologia. Bruckner és Bruckner; feliç coincidència, troballa única. De qui parlem? Qui és? És una i moltes coses, és la mateixa cosa. Autor, obra, intèrpret; moment irrepetible, instant inesperat, però també moment necessari. Tenim molta sort.

La cosa fa el nom, o el nom fa la cosa? Potser el nom és la cosa, la cosa és el nom. No podria pensar que algú pogués merèixer més un nom que aquest grup entusiasta que el pren de qui, no sé si sent-ne exactament conscients, respon a una naturalesa molt semblant a la seva, i a més, ens regalen una festa com la que vam viure, en la qual van celebrar l’honor de defensar aquesta identitat manifestant-la com mai: encarnant la seva música, fent viu el seu esperit. Bruckner és Bruckner; i Bruckner és llum, és únic, és necessari.

Ho era el vell Anton. No jugava a la lliga de les estrelles, admirava Wagner sense complexes. Abans de ser nomenat organista de la catedral de Linz i lliurar-se a aquesta devoció a través de la construcció simfònica, trobem un altre Bruckner, el de l’estricta i empolsegada formació musical de l’abadia de Sant Florià, el de l’espiritualitat austera de l’Àustria rural, el dels breus motets allunyats de tota hipèrbole instrumental que beuen de la vella polifonia que tant coneixia, de l’ofici d’escriure amb ofici. I tanmateix, aquesta puresa per a la qual sempre trobà un espai i un moment, aquest rigor profund en la devoció feta norma no podien amagar la silueta i el perfum d’un esquiu esperit indomable que intuïm camuflat darrera cada frase. L’imperi de la forma, de l’arquitectura pròpia del mestre que disposa abans les barres de compàs que les notes, traspua una inquietud harmònica per la sensibilitat, mai voluptuosa, i la superació dels esquemes; un desig de transcendir –que en el fons és l’impuls abstracte que materialitza tota fe, impulsat per una contradicció: Bruckner és arcaic, però alhora innova. Bruckner és un feliç miracle.

Ara hem comprovat que el miracle és doble. El Cor de Cambra Anton Bruckner va aparèixer el 2003 i, des de llavors, ha crescut paulatinament en mida i ambicions, fins a ser programats amb tots els honors dins del Cicle Coral del Palau. El seu caràcter, però, arrela profundament en la nostra tradició coral. Només cal veure’ls. Al Cor Bruckner hi ha gent de totes les professions i edats, però es tracta d’una comunitat cohesionada, sobretot, per un vincle afectiu i humà, un amistat trenada al voltant de la tija infinitament vivificadora de l’amor per la música. És, doncs, un dels màxims exponents del que sabem fer millor: cors amateurs; un grup, fet entre tots, unit en l’oci per i per a la cultura i allunyat del gèlid baf de l’utilitarisme que a vegades entela l’excel·lència pròpia d’un grup professional.

Aquí venen les pors. El canvi de sala pel Petit Palau, anunciat prèviament al concert amb un gens dissimulat temor a no omplir, va ser desafortunat. Ho fou acústicament (el cor hauria agraït l’escalf de la sala modernista, que, malgrat la seva grandària, hauria acollit millor la delicadesa dels motets) però també injustificada: el Petit Palau s’omplí a vessar. Aquesta és la màgia del món coral: és cert que som pocs, i que sempre som els mateixos, les mateixes cares que un dia són a l’escenari i l’altre a la butaca, concert rere concert una comunitat retroalimentada i endogàmica. Però, sobretot, és una comunitat fidel, que sempre hi és. El miracle del món coral és que el vincle que t’uneix a l’escenari es perllonga després a la teva vida en general.

Però, i aquest és l’origen de tants recels, la pregunta sempre és: aquesta dimensió social està renyida amb l’excel·lència artística? Doncs no és cap exageració dir que el Cor Bruckner és sens dubte un dels millors cors del seu tipus que tenim al país. El miracle de Bruckner és haver creat un grup solvent capaç d’oferir-nos interpretacions d’altura, sentit i gust musical, estudiada posada en escena i un color càlid i empastat que faria pujar els colors (i hauria de fer-los reflexionar) a altres grans formacions nostres amb molta més infraestructura darrere la seva activitat, per no parlar de prestigi i tradició. Si comptéssim purament mèrits artístics, un cor com aquest hauria de tenir no només una presència mediàtica, sinó també un suport institucional infinitament major del que té.

Gran part del mèrit d’arribar sols a aquest nivell és la tasca de la directora titular de la formació, la Júlia Sesé. El seu gest precís i meticulós revela una planificació estricta, cartesiana, un coneixement calculat i un anàlisi profund del que té entre mans. Tanmateix, són moviments que mai cauen en l’asèpsia mecànica, ans el contrari, transmeten una plasticitat i una calidesa que immediatament es contagia al grup. S’endevina, doncs, un lideratge ferm però dúctil i orgànic, imprescindible; estem davant d’una de les directores corals amb més projecció i de la qual augurem una trajectòria plena d’èxits.

Èxit fou també el repte al qual sotmeté la seva formació, bregada en el foc de moltes estètiques però que al Palau s’enfrontà al fet de defensar un programa monogràfic d’un sol autor, amb peces relativament semblants entre elles, d’alta exigència vocal (tant en dinàmiques com en tessitures) i a cappella. Les solucions envestades, tant per mantenir viu l’interès del públic com per dosificar l’esforç dels cantaires, van ser imaginatives i majoritàriament reeixides, sobretot per la presència eficient i complidora del Quartet de Trombons de Barcelona. La seva actuació, ja sigui sols, tocant transcripcions de motets vocals, o bé acompanyant al cor en algunes peces (originalment escrites per veus soles) no transmetia cap mena de sensació d’adulteració: contràriament, els instruments sacres per excel·lència encaixaven bé, i no sense cert aire oníric, en l’esperit de l’espiritualitat bruckneriana, alhora que ajudaven el cor donant-li descans o un agraït coixí harmònic. Altres solucions, com els moviments escènics i canvis de posició constants entre peça i peça potser tenien plena justificació acústica i musical, però foren rebuts amb certa incomprensió i cansament per molta part del públic (potser l’aspecte que menys funcionà del concert).

En canvi, quan els moviments es produïen dins les peces, l’efecte era extraordinari, introduint una fresca i agradable dimensió teatral a una música que en cap cas s’escriu estàtica. Foren els moments més increïbles de la vetllada en els quals vam tocar el cel. El cor ja ens havia regalat un Ave Maria de premi; una de les peces més conegudes i interpretades del programa, crec que es pot afirmar que, sense ser evidentment perfecta, la seva és la millor versió que podem sentir actualment per aquestes contrades. La dificultat d’algun agut es veia compensada per un savoir faire magistral conduint la tensió harmònica del acords, mostra d’un gran treball musical.

Tanmateix, en realitat fou en el també conegut Os Justi que el cor Bruckner es coronà; el cantaires desplegant-se com una flor obrint-se com ho fa l’harmonia mateixa de la peça van crear un instant absolutament místic, transcendent, l’exemplificació de com ser un amb la música. Una peça que el cor es va fer absolutament seva (i endevinem que ja tenien molt per mà prèviament a preparar aquest programa), un instant de comunió que convidava a creure en la possibilitat que quelcom pugui unir les persones en aquest món inhòspit.

L’empast de les veus era òptim, fins i tot cantant entre el públic en el Locus Iste. Altres disposicions no funcionaven tant, exposant algunes seccions excessivament en el registre agut; en aquest sentit, els exigits tenors van enfrontar-se a una marató de resistència que malgrat algun estirabot solista en els finals frases i alguna comptada estretor (com al Christus factus est o l’Inveni David, per homes sols), van defensar amb solvència. De la mateixa manera, l’exigència perfeccionista del conjunt en l’afinació feia que, contràriament al que és comú, aquesta fluctués a l’alça en la majoria de peces, cosa que a vegades posava contra les cordes les sopranos (fou el cas del Virga Jesse o el mateix Ave Maria); no obstant això, el seu so, obligat a emblanquir-se, sempre es mantenia col·locat i complidor harmònicament envers les altres veus.

La versatilitat d’aquest cor es féu palesa altre vegada quan, després de ser ovacionats pel públic, van abandonar l’expressivitat única de les delicades línies brucknerianes a cavall de l’escriptura renaixentista i la profunditat romàntica per posar-se un vestit més contemporani i teatral amb el bis Double, double toil and trouble. Es tracta d’una composició de Jaakko Mäntyjärvi que el cor ja va interpretar mesos ençà i que també s’ha fet molt seva malgrat la considerable dificultat de les seves harmonies, amb una interpretació molt visual (adapta el conjunt de les bruixes del Macbeth shakespearià) i musicalment interessantíssima.

Bruckner és Bruckner. Miracle llavors, miracle ara. En volem més, el veritable miracle és que això no fos el miratge d’un dia. Afortunadament, amb una pedrera de cantaires i un cor com aquest, cada cop més amunt, crec que podem dir que tindrem miracle per llarg. El món coral no podia tenir una notícia millor.

Martí Marimon
Núvol