Cerca de crítiques

Enquesta

José Menor omple l’aire de Granados

20/6/2016 |

 

Programa: José Menor, piano

Una nota vola en el silenci, que la mira passar embadalit. L’aire no respira, un so, un simple so mig amortit, manté en suspens l’ànima de tot i de tots. És Granados, i és José Menor qui omple l’aire de Granados.

Granados ja és això: silenci i música són música en ell, i quan la música fa silencis i els oients els escolten aleshores saps que l’intèrpret ha assolit aquell nivell al que desitjaves tu com espectador arribar. Fins i tot l’aire s’escolta José Menor quan sona Granados.

A mi em van ensenyar a tocar el piano amb la tradició Granados-Marshall, i respecto i admiro molt la feina que José Menor ha fet amb el compositor lleidatà, més sabent que ell mai no ha rebut classes a l’Acadèmia Marshall ni dels seus formidables professors, hereus de la tradició de la música de Granados i transmissors naturals del seu estil, o del que creiem el seu estil per línia directa d’ensenyament. José Menor sona diferent, i m’agrada molt perquè enriqueix la meva cultura musical amb la seva visió i la seva comprensió de l’obra de Granados. No estic parlant del tempo, del ritme, no parlo del fraseig, ni dels pedals, ni de com fer que una nota soni on jo creia que no hi era, que es destaquin unes notes amagades habitualment, no parlo de tot això individualment, sinó en conjunt.

“En realitat la meva manera d’abordar un compositor és sempre personal, no busco qui pugui transmetre’m com fer un compositor, sinó que deixo que la seva música ressoni en el meu interior”, explica José Menor. “És clar que escolto consells, de caràcter general sobre la música i el piano, però he de fer meva la música, no toco com d’altres ho han fet o com penso que vulguin altres que soni un determinat compositor. M’agrada si puc, i és el cas de Granados, anar a les partitures originals, no a les edicions actuals, als manuscrits, i allà puc llegir el que el compositor pensava de si mateix”, diu Menor.

La música té això que la converteix en veritable art: la interpretació. Sense interpretació la música s’esdevé rutinària i mecànica, com en una pianola, com en un reproductor de música enllaunada que tingués només una única versió disponible: sempre igual, sempre la mateixa, sense sorpreses. Són els intèrprets els que han fet de les obres el que són, no pas els compositors. “La fas teva, Granados fa una música sensible a la interpretació. Mira, intento no escoltar ningú quan preparo una obra, em guio per l’autor, em deixo anar”, diu José Menor.

 

El cèlebre inici del Concert per a Piano N.1 de Piotr Ílitx Txaikovski no el va escriure ell, almenys no pas en el format que coneixem avui dia, no en la versió dels stacatti, en realitat a la seva versió hi havia arpegis en lloc dels acords a l’uníson, uns arpegis suaus que un pianista de l’època va decidir canviar per acords, que eren més del seu gust. I tant van agradar que Txaikovski es va convèncer també de l’oportunitat del canvi i en una reedició de l’obra ho va incloure. “L’aria diceia Giannina ma io dico Rosina“, va pensar segurament aquell pianista rus, Alexandr Ziloti, deixeble de Txaikovski.

“És més fàcil amb la música del Romanticisme, i Granados n’és d’un romanticisme tardà, és una música que s’ha d’interpretar, no pots fer-la estricta amb un metrònom”, diu José Menor. “Granados escriu molt text a les seves partitures, moltes indicacions escrites que no volen dir que s’hagin d’interpretar rígidament. Quan escoltes els seus enregistraments, els seus rotllos de pianola, t’adones que ell no segueix cap línia metronòmica, i que les seves indicacions són una guia d’interpretació, però no pas d’obligació estricta”, conclou Menor.

Quan José Menor acosta les mans al teclat deixa de ser un pianista davant d’una partitura, i passa a ser ell part de la música, i això és també interpretació. Te’n adones, com a oient, que les seves mans fan la música i la música les dirigeix, i per això els silencis que Granados deixava caure a les seves partitures s’escolten també la música, són notes també. L’aire respira Granados i res no es mou a l’aire que no sigui la música, quan sona Granados, quan sonen els seus Crepúsculo, Jácara, Serenata, quan sonen les seves monumentals Goyescas.

“Goyescas és una obra cabdal, i és una llàstima que no es programi més sovint, i no parlo d’una o de dues de les seves peces, sinó del cicle complet. Per a mi és un veritable cicle, i és per això que em sobta de vegades que s’aplaudeixi al final del primer llibre, és com si s’aplaudís al ben mig de La Bella Molinera. Són costums, però per a mi és una unitat, i s’hauria de tocar més com a tal”, diu José Menor

Jo em pregunto què és per a la sensibilitat d’altres pobles aquesta música de Goyescas, que no és pas descriptiva ni ens explica res de l’obra del mestre pintor Francisco de Goya, sinó que està inspirada en l’aire dels seus quadres. Atmosfera, la inspiració… aquell component de les composicions que va ser tan important en l’obra de Granados. Sobre ell va construir un edifici de tècnica i improvisació amb el que va crear un món personal i etern. Però un món a interpretar, perquè una atmosfera no és mai una imatge fixa.

“M’he trobat molt còmode tocant Granados a tots els països on he pogut interpretar-lo en aquest Any Granados”, diu Josñe Menor. “De veritat, a tot arreu agrada Granados. Després ho manifestaran d’una manera o d’una altra, els xinesos i els novaiorquesos no tenen la mateixa forma d’expressar els sentiments, però arriba a tothom. Granados arriba i fa vibrar, emociona arreu”.

L’Associació Joan Manén va cloure el seu 5è Cicle de Música Catalana “Joan Manén” a l‘Ateneu Barcelonès amb aquest concert, una cloenda extraordinària que deixa en un nivell altíssim tot el cicle. Any rere any l’associació apropa la música catalana al públic, normalment en composicions i amb autors no tan de primera fila, de moda si ho voleu dir així, com ara Granados. Aquesta cloenda és molt adient dins d’aquest Any Granados, i amb un concertista de tanta qualitat ha esdevingut un gran èxit per a l’associació, a la que felicitem des d’aquestes línies.

Josep Maria Rebés
Núvol