‘La Bohème’

GRAN TEATRE DEL LICEU 18 DE JUNY

La prova del cotó fluix de tota representació de La Bohème és el grau d’impacte que la mort de Mimì i el desconsol de Rodolfo generen en l’espectador. Segons la sensibilitat particular de cadascú la reacció pot ser, sense ànim de ser exhaustius, de llàgrima més o menys descontrolada, de nus a la gola o de pell de gallina. Per descomptat, la música de Puccini, sublim manipulador d’emocions, és el causant principal d’aquests efectes als quals ni l’intel·lecte més impassible es pot resistir, però això no vol dir que els intèrprets no hagin de posar molt de la seva part per fer diana en el cor del públic. En la seva 258a aparició al Liceu, l’equip artístic reunit va signar una representació de notable homogeneïtat que va aconseguir prémer els botons emocionals adequats.

El repartiment estava ple de debuts a la casa, el més reeixit dels quals va ser el de Matthew Polenzani com a Rodolfo. Nom fix en els últims anys a les temporades del Met de Nova York, el tenor nord-americà va exhibir una veu lluminosa i, el que és encara més remarcable, un sentit aristocràtic del fraseig que va restituir tot el lirisme d’aquest poeta, mort de gana, però poeta al capdavall. L’habilitat en les gradacions, l’art de les esfumadures, la capacitat d’emetre delicats pianíssims sense necessitat de recórrer al falset, el refús dels efectes melodramàtics o ploraners van ser les principals armes de Polenzani en aquest afortunat debut. Al seu costat, la correcta Mimì de Tatiana Monogarova es movia en una altra esfera. La veu és prou rica i d’expansió fàcil, tot i que aquest so tan cobert, típic de moltes sopranos eslaves, enfosquia una dicció no sempre neta, mentre que el fraseig tendia a la fredor, en especial en les dues àries, rescabalant-se una mica en l’últim quadre.

Comptat i debatut, els protagonistes masculins van ser preferibles als femenins, com evidenciava la segona parella. Artur Rucinski, posseïdor d’una de les veus de baríton més atractives de les últimes fornades, va ser un Marcello pletòric, rendit a la Musetta d’una Nathalie Manfrino a qui una mica més de lluentor vocal no hauria anat pas malament. Deixant de banda que la soprano francesa ens va deixar amb el dubte de si el paper de Mimì no li hauria escaigut més.

La quadrilla de bohemis la completava un irreprotxable David Menéndez com a Schaunard i un més inestable Paul Gay com a Colline (la Vecchia zimarra va passar sense pena ni glòria), mentre que Fernando Latorre va complir en la doble vinyeta de Benoît i Alcindoro. Tot i certa tendència a subratllar els passatges més emocionals al preu de frenar l’avenç del discurs, Marc Piollet va menar a bon port les forces a les seves ordres, amb l’oïda ben atenta a les múltiples belleses orquestrals de Puccini.

Un París de tons grisos

Jonathan Miller no debutava al Liceu, com diu el programa de mà. Més ben dit, no debutava amb el Liceu, perquè el seu Barbiere di Siviglia es va veure durant l’exili al Teatre Victòria. El muntatge puccinià, com el rossinià, prové de l’English National Opera, on es va estrenar el 2009, si bé el punt de partida és el mateix d’una altra producció de La Bohème del mateix director estrenada el 1995 a París: situar l’acció als anys 30 del segle XX. Un París d’inspiració fotogràfica i cinematogràfica, dominat (massa i tot) per tons grisos, amb un decorat mòbil d’Isabella Bywater que permet de manera enginyosa ambientar cada escena. La naturalitat i el detallisme de la direcció de Miller van ajudar a fer que la funció superés la prova del cotó fluix.