Cerca de crítiques

Enquesta

‘La Bohème’ o la fragilitat de la felicitat

19/6/2016 |

 

Programa: La Bohème

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

La Bohème és una adaptació de la novel·la Scènes de la vie bohème que Henri Murger va publicar per entregues al diari Le Corsaire, però també està impregnada d’episodis de la biografia de Puccini, que durant els anys de formació a Milà va conèixer de ben a prop l’estil de vida bohemi de l’òpera. Van ser “anys de penúries però també de diversió entre beguda, jocs eròtics amb companyia femenina i menjar a deshora”, explica el professor de la Universitat Ramon Llull i crític musical Jaume Radigales. Aquell carpe diem imbuït de romanticisme pren forma a través dels protagonistes, joves que volen ser artistes i viuen junts en una situació precària. En una colla sense rondinaires, on el silenci està prohibit i no s’accepta la prudència, els joves s’impregnen d’un esperit bohemi que els empeny a oblidar l’endemà, despreocupar-se de tot i enamorar-se de la vida.

Amb la música de Puccini, aquesta bohèmia es transforma en “l’apoteosi del melodrama”, escriu Radigales. I és que la dona queda sotmesa a l’obra a un patiment desmesurat que la converteix, a ulls dels altres, en un ésser desvalgut i fràgil. Llàgrimes, desmais i manifestacions nervioses defineixen la Mimì, una noia tísica que treballa de brodadora i que no pot defugir el seu destí. “En realitat, Mimì és la perfecta heroïna dels sentiments”, afirma la musicòloga i doctora en Humanitats Aina Vega, que defineix la cosidora com “una criatura delicada colpejada per la vida i lliurada al sacrifici”.

Tot i això, la presència femenina a l’òpera no s’acaba amb la Mimì. Amb una personalitat radicalment oposada, Musetta encarna la femme fatale a La Bohème i és una dona “atrapada en el seu propi erotisme”. Els homes de l’òpera, en canvi, són artistes en expansió. Rodolfo és poeta, Marcello és pintor, Colline és filòsof i Schaunard, músic. Tots quatre s’expressen a través de l’art i comparteixen una actitud cosmopolita, moderna i trencadora amb la voluntat de destacar per damunt de les masses.

Aquesta atmosfera bohèmia queda embolcallada, inevitablement, d’un romanticisme idealista. “Puccini ens retrata la vida quotidiana humil, però amb una evident aspiració al món ideal de la poesia i la felicitat”, assegura Vega. Així, tot és tractat amb un lirisme poètic que evidencia la declaració d’amor del compositor per París i que fa que fins i tot la misèria sembli bonica. “Quan la bohèmia deixa de ser romàntica, la burgesia comença a romantitzar-la i a idealitzar-la. En aquest procés Murger fa el paper de maître de plaisir i representa el Quartier Latin domesticat i net. Per aquest Servei assoleix, tal com es mereix, el rang d’autor reconegut per la classe mitjana”, diu Arnold Hauser a Història social de la literatura i de l’art.

Estrenada per primera vegada el 1898 al Liceu, La Bohème s’ha representat 257 vegades amb grans intèrprets. Entre aquests hi ha les sopranos Rosina Storchio, Cesira Ferrani, Mercè Capsir i Victoria de los Ángeles; i els tenors Alessandro Bonci, Luciano Pavaroti, Plácido Domingo i Josep Carreras. La Bohème va ser el primer títol escollit per representar al Liceu després de la Guerra Civil. “Després d’aquella representació, fora de temporada, La Bohème va esdevenir al Liceu l’òpera més representada i la prova és que es va programar en onze temporades consecutives”, recorda el mestre apuntador Jaume Tribó, que subratlla que “el públic del Liceu sempre ha tingut un apreci especial envers Puccini, malgrat que la crítica no sempre compartís aquesta estimació”.

Ara s’instal·la al Liceu la posada en escena que Jonathan Miller va fer el 2009, i que arriba amb un doble repartiment (Tatiana Monogarova i Eleonora Buratto en el paper de Mimì, i Mathew Polenzani i Samir Pirgu en el de Rodolfo). El muntatge juga amb el zoom com si l’obra fos una fotografia, de manera que l’acció transita des de les escenes de grup, al carrer o al cafè, fins a la intimitat més personal de les golfes dels bohemis. L’escenografia i el vestuari han anat a càrrec d’Isabella Bywater, que s’ha inspirat en les mítiques instantànies de Cartier-Bresson i de Brassaï.

Núria Juanico
Núvol