© Antoni Bofill

Que Diana Damrau és la millor soprano de coloratura actual queda clar quan fa un desplegament de recursos tan aclaparador com el que va fer el dia 3 de juny passat al concert que oferí al Gran Teatre del Liceu junt amb el seu marit el baix baríton francès Nicolas Testé. La soprano hi va exhibir un control absolut sobre la seva veu, una forma òptima i una gran generositat en el programa que va oferir. Bàsicament, la Damrau fa anar la veu cap on ella vol i, el que és més interessant, amb una sensació de naturalitat i com si no estigués fent cap esforç. Què més se’n pot dir? El color de la veu és preciós, té un control del fiato espectacular i modula la línia de cant sempre amb intencionalitat, amb cura de voler representar amb la veu el que diu el text i la música. Tot això fan d’ella una completíssima intèrpret, en el sentit literal de la paraula, ja que sempre interpreta, i és una cantant que mai no decep en les seves aparicions.

S’anunciava amb grans lletres el nom de Damrau en els materials de promoció del Teatre i calia una bona vista o una aptituds de navegació online òptimes per poder veure que, en efecte, el seu marit també hi participava. Fer aquestes diferències entre artistes ens porta a temps pretèrits que pensàvem superats, però que sembla que han tornat per quedar-se. D’altra banda, és mala cosa quan els artistes comencen a col·locar les seves parelles en concerts, com ja va fer Anna Netrebko en el concert al Palau de la Música el 2014. Però a diferència d’aquest últim cas, Nicolas Testé és un baix baríton molt correcte de color vocal agradable i cant elegant que ha fet carrera amb rols més discrets, com Colline (La bohème), Oroveso (Norma) o Ferrando (Il trovatore). No obstant això, si es posa al costat de la seva fabulosa esposa en un concert on tothom la va veure a ella, se li troben totes les mancances, com una falta de volum considerable. Això quedà demostrat en una ària de la calúmnia d’Il barbiere di Siviglia mancada de tremp i en “Le veau d’or” de Faust, en què el que li faltà fou més contundència. A la segona part estigué més adequat amb la wagneriana però descontextualitzada dins del programa “Mögst du, mein Kind” que canta Daland en Der fligende Höllander, també més interessant en el racconto de Ferrando d’Il trovatore i en l’ària “Si, morir ella dè!” de La Gioconda. A més del “Mio carlo… ei sogna” correcte junt amb la Damrau i del duet de Porgy and Bess i l’ària de Colline “Vecchia zimarra” de La bohème, un dels seus rols de signatura. Amb tot, una mica excessiu que cantés sis àries i dos duets en un concert que es venia com si fos de la Damrau en solitari.

© Antoni Bofill

Però… Ah! La Damrau! Va exhibir tot el seu repertori d’àries més cèlebres que l’acompanyen des de fa anys, tot demostrant la connexió que aquesta artista té amb el públic del Liceu malgrat que no s’ha prodigat gaire al Teatre, més enllà de Die entführung aus dem serail (2009-10) i una Linda di Chamounix (2011-12) de record obligat juntament amb Flórez, informació per cert errònia en el cada cop més minso programa de mà. Després d’una discreta obertura de Barbiere oferta per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catatalunya dirigida per Francesco Ivan Ciampa en la que fou la dinàmica de simple correcció orquestral de la nit, la soprano encetà el concert amb “Una voce poco fa” cantada amb belles ornamentacions i bon gust que ja va fer veure que la nit prometia. Continuà amb “Je veux vivre” de Roméo et Juliette, una altra de les seves àries més interpretades, cantada de manera vivaç i lluminosa. Però fou a la fi de la primera part amb la gran escena de “Cours la Reine” de Manon on va fer un desplegament absolut dels seus dots interpretatius i vocals, el qual acabà amb una de les ovacions de la nit.

A la segona part abordà “Mercè dilette amiche” d’I vespri siciliani amb gran adequació, tot i no tractar-se d’un dels papers que millor s’adapten a la seva vocalitat. Continuant en la pàgina de Verdi, cantà l’ària d’Amalia d’I masnadieri, “Venerabile, o padre, è il tuo sembiante… Lo sguardo avea negli angeli”, on es mostrà exquisidament íntima i més introspectiva. Per acabar el concert amb una escena final de La sonnambula simplement al·lucinant, i d’entre els molts seus recursos vocals, cal destacar l’excels pianíssim final d’“Ah non credea mirarti” i la modulació de la nota final d’“Ah non giunge”, que s’obrí amb una messa di voce del més piano fins al més forte. Aquesta peça fou el millor de la nit, justament recompensada per l’ovació del públic, que arrencà tres propines de la parella: l’ària de Colline ja comentada; “O mio babbino caro”, que no per previsible resulta menys commoverdora –sobretot si es fa com ho fa la Damrau–, i l’americanament bella “Bess, you is my woman now” de Porgy and Bess de Gershwin, que resultà un bon colofó a aquesta nit feliç, en la qual el públic gaudí d’allò més d’aquesta intèrpret excel·lent i en la qual triomfà la veu per sobre de totes les coses.