Cerca de crítiques

Enquesta

La irresistible força hipnòtica de l’oceà sonor d’Adams

17/6/2016 |

 

Programa: Become ocean, de John Luther Adams

Lloc i dia:Sonar 2016

De l’aigua venim i a l’aigua tornarem. Aquesta és, reduïda a una frase ben simple, la idea força que recorre Become ocean, l’obra de John Luther Adams que ha servit per inaugurar la 28a edició del Sónar a L’Auditori. La peça del compositor nord-americà arribava amb l’aval laudatori d’un dels grans gurus de la crítica actual, Alex Ross, i d’un premi Pulitzer (sí, també n’hi ha per a la música). La prova del directe va confirmar l’impacte d’una partitura amb un poder formidable de suggestió sonora.

Become ocean va ser encarregada i estrenada el 2013 per la Simfònica de Seattle i Ludovic Morlot, protagonistes, amb el compositor, d’una breu projecció prèvia al concert que era, en realitat, l’anunci de la gravació discogràfica que van realitzar. Les preocupacions mediambientals d’Adams, en especial el progressiu desglaç dels pols i l’augment consegüent del nivell del mar i els perills que això comporta per al planeta, estan al darrere d’una obra de vastes proporcions (prop de tres quarts d’hora de música contínua). El mateix autor ha declarat que confia que la seva música creï “un paisatge estrany, bell, imponent, a vegades fins i tot aterridor”, un paisatge en el qual l’oient està convidat a perdre’s.

La música d’Adams és, en el fons, d’una simplicitat desarmant, tan efectiva com hipnòtica: llargs passatges d’estabilitat harmònica, insistents cèl·lules rítmiques sobre les quals se superposen diversos estrats instrumentals, blocs sonors d’una sensualitat quasi impressionista que basteixen un discurs basat en fluxos i refluxos que revelen el complet mestratge dels recursos orquestrals per part d’un autor nascut el 1953 que amb Become ocean va assolir una tardana consagració. El minimalisme d’un Philip Glass o un altre Adams, John, és un dels referents possibles d’una música davant la qual l’única opció per a l’oient és submergir-se a fons. Amb gest clar i ferm, Brad Lubman va graduar amb eficàcia les tensions i distensions, reservant les forces adequades per al veritable clímax, més alliberador que no pas cataclísmic, situat a l’epicentre d’una obra que neix i mor en la quietud, alhora que il·luminava les línies de força que, com corrents marins, recorren la peça.

Després d’inaugurar el Sónar en les edicions del 2004 i el 2005, una concentrada OBC tornava a fer els honors d’un festival que, ara i adés, s’ha fixat en el que podem anomenar música clàssica contemporània. No debades, Karlheinz Stockhausen va ser un artista Sónar. La col·laboració d’enguany aparca les experiències prèvies de maridatge entre una orquestra simfònica i músics de l’àmbit de l’electrònica, de resultats desiguals, per encetar una via d’exploració d’un repertori poc o gens programat a casa nostra que pot donar molt de si.

Xavier Cester
Ara