CRÍTICA

Hi ha una certa màgia envoltant invariablement les actuacions a l’aire lliure de Juan Diego Flórez. Serà perquè en aquest tipus de festivals d’estiu el públic no és cent per cent entès en òpera i entren en joc altres elements. Serà perquè l’emoció està a flor de pell d’una altra manera, o perquè el cant de l’aclamat tenor toca un altre tipus de fibra, no necessàriament més superficial... Sigui com sigui, ahir a la nit, al festival Jardins de Pedralbes, no va ser una excepció a aquesta regla. La bellesa de la veu de tenor lleuger de Juan Diego hauria fet oblidar que fa uns dies la ciutat estava mig embruixada per Jonas Kaufmann –que no pari el carrusel de tenors aquest estiu, per favor!–, si no hagués estat per una no sempre afortunada acústica.

El tenor peruà era la gran aposta clàssica de l’actual edició del festival barceloní –només hi haurà un altre concert, el de la Simfònica del Vallès amb música de John Williams–, i va arribar –a la que era ja la seva tercera cita d’aquesta temporada amb el públic de Barcelona– acompanyat per un conjunt instrumental que no va desmerèixer la proposta que duia sota el braç. L’ ARTS Symphony Ensemble, dirigit per Guillermo García Calvo, el va acompanyar en totes la seva àries en solitari, així com en els duos amb la canadenc-libanesa Joyce El-Khoury, una soprano lirico-spinto que hauria resultat deliciosament compenetrada amb la veu de Flórez de no haver estat per la tasca insuficient de l’enginyer o l’equip de so.

“Jo a Flórez l’he vist a Verona, l’he vist a Orange... i se'l sent perfectament. Aquests micros distorsionen, és una llàstima, estic sulfurat”, deia un fan del cantant.

Així acabava la primera part del concert, tot havent-se comprovat que en els duos, l’amplificació no quedava compensada. De fet, ja s’havia percebut en la primera de les aparicions junts, amb el bell duo Nuit d’hyménée, del Romeu i Julieta de Gounod. I després en el de La , amb el que van tancar aquesta primera part del concert.
El públic, que al principi semblava entregat, no va ser tan càlid
en aquests primers aplaudiments.

I no és que al tenor peruà no li provés la (no tan) suau amplificació. Ja la va utilitzar l’any passat a Peralada i encara que alguns puristes de la lírica es van molestar pel recurs tècnic, no va fer més que afegir cos a un color per si mateix bellíssim. Però aquí es tractava de conjugar el seu timbre amb una veu vibrant i una mica metàl·lica com era la de la soprano.

Així les coses, del què més es va gaudir va ser de les àries de Flórez: a més de la ben coneguda La del Rigolettoverdià amb la que va tancar el concert, hi va haver ocasió d’escoltar-lo debutant en una ària de Verdi, cosa que per als seus seguidors era un petit privilegi. La mia Letizia infondere, de I.

De totes maneres, el terreny en el qual realment es va moure de manera captivadora va ser en les quatre napolitanes que recull al seu disc Itàlia. No pot negar que estan entre les seves favorites: O , per exemple. Encara que va ser en aquesta fita de la sensibilitat belcantista que és Una furtiva quan Flórez va fer les delícies del públic.

Pel que fa a la soprano, va tenir dues intervencions puccinianes en la intensa segona part del concert que van contribuir sens dubte a elevar el to. Sobretot amb “ O soave fanciulla” de La que va cantar amb Juan Diego. És curiós com el tenor sol encoratjar-se en aquests duels vocals amb sopranos poderoses. Especialment si formen una parella que funciona tant en l’artístic com en l’estètic. Dit col·loquialment, Flórez es pica. I el concert només pot ser que anar amunt.

La tanda de bisos no va poder començar millor, amb “ O mio babbino caro” en la veu d’ella, i amb un tango de Gardel a duo – El dia que me quieras–. El públic va començar a rendir-se. Però va ser en un pupurri que cançó llatinoamericana que Flórez es va deixar anar com mai. “A veure aquests catalans, que no se’ls sent,” deia en Guantanamera. “Això és per ballar, per gaudir, així que no siguin tímids”, va dir el més tímid dels tenors. Si algú es va perdre la cita als Jardins de Pedralbes, sempre pot plantar-se’ a Andorra la Vella el 15 de setembre, on preveu actuar el peruà. No seria cap bogeria. Està en el seu millor moment.