Cerca de crítiques

Enquesta

Un Purcell fastuós dirigit per Jordi Savall omple l’Auditori

13/6/2016 |

 

Programa: The fairy Queen de Purcell

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

El cicle de música antiga de l’Auditori ha tingut una cloenda de luxe: Jordi Savall, amb Le Concert des Nations i la Capella Reial de Catalunya, hi ha interpretat la semiòpera The Fairy Queen, de Henry Purcell, basada en El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. El luxe no ve donat només per la qualitat i el rigor que aporta sempre Savall, sinó per la tria de l’obra. Purcell, segurament el compositor anglès més universal, és car de sentir a les nostres latituds. The Fairy Queen, composta el 1692, perduda després de la mort de Purcell i retrobada a principis del segle xx, no es va estrenar a Barcelona fins al 1987 (de fet, va ser estrena a l’Estat espanyol). Per això encara té més valor la tria de Savall, al qual no agrairem mai prou l’esforç titànic que fa dia rere dia per estudiar, desenterrar i fer-nos sentir obres del passat injustament desconegudes fins i tot per a molts melòmans.

Malgrat els pocs anys que va viure –35–, Purcell va escriure molta música. Entre la seva producció vocal s’hi compta una òpera, Dido and Aeneas, i algunes semiòperes, entre les quals The Fairy Queen (La reina de les fades). Una semiòpera o mascarada és una peça teatral d’entreteniment cortesà, molt popular al segle xvi i principis del xvii, que alternava passatges instrumentals, vocals, parlats i també danses, amb una posada en escena fastuosa. De fet, Purcell estrictament no va posar música a la comèdia de Shakespeare, sinó que va escriure música per a cadascun dels actes de la peça teatral, fent èmfasi en els caràcters al·legòrics i sobrenaturals. Alguns estudiosos han apuntat que la música del casament entre Titània i Oberon del darrer acte és un homenatge al quinzè aniversari de les noces dels reis d’Anglaterra, Maria II i Guillem III. Recordem que Maria va ser la reina per a qui Purcell va escriure una oda d’aniversari i la música del funeral.

En aquesta ocasió, la interpretació va ser un gaudi per a les orelles. Una vegada més, Jordi Savall va fer participar els finalistes de l’Acadèmia vocal i instrumental en els seus dos conjunts habituals: Le Concert des Nations i la Capella Reial de Catalunya. És una iniciativa molt lloable que dóna l’oportunitat a músics joves per actuar en un concert important davant d’un públic exigent. Dit això, no es pot fer altra cosa que destacar la qualitat, la puresa i l’autenticitat del so i de la interpretació que van fer les dues formacions comandades per Savall. Durant les gairebé tres hores de música va semblar que estàvem suspesos en l’ambient de la mascarada del segle xvii, enmig de fades, nimfes, poetes beguts i éssers misteriosos. La música de Purcell, un dels grans compositors de la història, va brillar en tota la seva esplendor.

De solistes va haver-n’hi força perquè The Fairy Queen és un fris inacabable de personatges diversos, però per damunt de tots va destacar la soprano escocesa Rachel Redmon, amb una veu brillant i lluminosa i una projecció perfecta que li donava amplitud. A més, denotava un gran coneixement de l’estil antic, amb dinàmiques i inflexions vocals i una manera de cantar que recordava vivament Emma Kirkby. D’entre la resta van destacar la soprano Ingeborg Dalheim, el contratenor Alex Potter i el tenor Víctor Sordo. Els altres solistes van ser més discrets, però sempre mantenint el nivell de qualitat que marca Savall en les seves interpretacions.

Va ser un goig veure la Sala Pau Casals de l’Auditori plena –com a mínim així es veia des de platea–, ja que no és habitual omplir un recinte tan gran, i menys encara amb música antiga. Només Sir John Eliot Gardiner, un músic tocat pels déus amb un poder de convocatòria inaudit, és capaç d’aconseguir-ho. Per això ens hem de felicitar, perquè un músic català, amb una obra que no és de les més populars de la música antiga, aconsegueix reunir un públic ampli i entusiasta, que es va rendir als seus peus en acabar.

Elsa Álvarez Forges
Núvol