Cerca de crítiques

Enquesta

Jonas Kaufmann i Helmut Deutsh: intensitat i emoció

13/6/2016 |

 

Programa: Jonas Kaufmann

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Vam començar regular, i el plural abasta públic, cantant i pianista. Passava un quart d’hora de l’hora prevista per l’inici del recital quan els artistes van sortir a l’escenari i encara hi havia persones acomodant-se, entre la lògica impaciència de la resta del públic; després de llargs aplaudiments de benvinguda va començar la primera de les Cançons d’un camarada errant amb un públic encara inquiet i sorollós, un cantant estranyament enganxat al faristol i un pianista estranyament descompensat en el volum i descoordinat amb el cantant (estranyament, perquè amb la categoria de tots dos era un fet realment inusual). Concentrats, el que es diu concentrats, no estàvem. Així va passar Wenn mein Schatz Hochzeit macht; la interpretació de Ging heut’morgen über’s Feld va ser correcta, tot bé si no fos perquè del duo Kaufmann-Deutsch s’espera molt més que correcció, i no va ser fins a la tercera cançó que la veu va començar a sonar alliberada i els pianíssims sense engolament, i van desvetllar-se els detalls de qualitat que ja vam sentir plenament en Die zwei blauen Auen, amb una molt bona interpretació, ben matisada, conclosa per Kaufmann amb uns versos pràcticament xiuxiuejats. Una llàstima que, amb tan bon final, no tinguéssim un millor començament; un cicle de només quatre cançons té aquests perills, no hi ha gaire marge per reconduir-lo.

Si més no, ens havíem situat per escoltar i gaudir els sonets de Miquel Àngel de Britten, un cicle preciós i poc interpretat, del qual fa més de deu anys Kaufmann ja parlava com una de les seves obres preferides del repertori. És curiós que sent tan diferents aquest tenor i Pears, per a qui Britten va compondre el cicle, aquestes cançons s’escaiguin tan bé a la veu de Kaufmann. Segur i desimbolt des del primer vers del primer sonet, fent ús de reguladors i colors amb mestria, va anar esgranant la passió i la tendresa continguda als versos de Miquel Àngel, sempre amb l’excel·lent acompanyament de Deutsch. Fantàstics en el seu recolliment el sonet XXX, en la seva expansió el sonet LV, arrabassador el sonet XXIV que tanca el cicle. Sí, se m’acaben els adjectius per descriure una interpretació que em va deixar la sensació d’haver rebut un regal valuós i rar.

La segona part del recital estava íntegrament dedicada a Strauss, una constant en la carrera liederística de Kaufmann des dels seus inicis i un compositor amb el qual té una especial afinitat que va quedar patent des del primer lied, un Zueignung que, per una vegada, no quedava relegat a propina. Als vuit Lieder de l’opus 10, obra de joventut d’Strauss dedicada al tenor Heinrich Vogl, s’hi va afegir Wer hat’s getan, un lied de la mateixa època publicat pòstumament, convertint-se així en Neun Lieder. El control de les mitges veus havia quedat palès ja en el Sonet XXX, per exemple, i va tornar a destacar en l’íntima interpretació de Die Nacht o en Allerseelen, potser, i només si m’obliguessin a triar, el millor Lied del vespre, ple de detalls com l’accent sobre les dolces mirades (süßen Blicke), els diferents matisos a cada repetició de Wie einst in Mai o l’impressionant (i commovedor) control del volum als dos darrers versos de la cançó, per no parlar del delicat acompanyament de Helmut Deutsch. Però no totes les cançons de l’opus tenen la mateixa categoria (amb perdó d’Strauss) i Kaufmann va saber també donar llum a peces menys reeixides com Die Verschwiegenen o, sobretot, Geduld.

El segon bloc straussià del programa el formaven cinc Lieder de diferents opus, entre els quals van destacar dos de caràcter ben diferent: l’afable Freundliche Vision i la intensa Ich liebe dich. L’afició de Strauss al vent-metall i suposo que el seu sentit de l’humor el van portar a obrir aquest Lied amb una insòlita i exigent fanfara que Kaufmann va cantar com si fos la cosa més natural del món, per continuar perfilant i acolorint les tres estrofes fins arribar brillantment a l’exaltat final. Wie sollten wir geheim sie halten va tancar el programa oficial però tots sabíem que encara hi hauria més.

Jonas Kaufmann és un excel·lent cantant i és també, tots ho sabem, un fenomen capaç d’omplir un recital de Lied en una ciutat on el Lied no és el gènere més estimat o de fer d’un enregistrament de Winterreise un èxit de vendes. I els recitals d’aquest fenomen tenen un tercer temps que va començar amb una ofrena floral per part de ben bé una dotzena de persones del públic abans de la primera propina, Ach weh mir unglückhaftem Mann, seguida de Heimliche Aufforderung. Després d’aquests dos expansius Lieder va arribar un immillorable Morgen (servidora recordarà durant molt de temps la frase “stumm werden wir uns in die Augen schauen” i el piano de Deutsch) i per rematar un gran Cäcilie. L’esplèndida pujada final acabava una sèrie de dinou Lieder de Strauss, que aviat és dit; en aquell moment havia marxat ja pràcticament mitja platea però el públic restant seguia ovacionant entusiasmat. Cada cop que Deutsch havia sortit a escena amb una partitura a la mà tots dos músics havien estat rebuts amb una ovació i el cinquè cop l’ovació va refermar quan van sonar les primeres notes de Dein ist mein ganzes Herz, que en el codi no escrit dels recitals de Jonas Kaufmann significa alguna cosa així com “senyores i senyors: fem un pensament?”. Però aquest dia encara ens tenien reservada una sorpresa i la sisena vegada que el pianista va sortir amb una partitura també la duia el tenor, que es va preparar el faristol amb somriure trapella: Las locas por amor, de Joaquín Turina, amb un castellà no direm que òptim però si perfectament intel·ligible, van tancar, ara sí, el recital.

Sílvia Pujalte
Núvol