CRÍTICA

Jonas Kaufmann es pren el lied seriosament. Encimbellat a l’Olimp operístic, el tenor alemany torna, amb una assiduïtat que l’honora, a un repertori que li generarà menys rèdits mediàtics i més satisfaccions artístiques. Esclar que també podem girar el mitjó: quant de públic aniria a un dens programa de Mahler, Britten i Strauss si no fos pel reclam de l’estrella bavaresa?

El lied, tanmateix, exigeix una dedicació que pot posar a prova la capacitat de treball del “tenor més desitjat”, segons l’eslògan de la multinacional del disc que l’empara. En la primera part del seu ajornat debut al Palau, Kaufmann va estar encaixonat, i no només en sentit metafòric: situat entre el faristol i el piano, el cantant semblava buscar un lloc segur per penetrar en els arcans d’unes obres encara no assimilades del tot i que, malgrat uns impecables instints musicals, no van anar més enllà d’una bona lectura. Això va ser més evident en els Lieder eines fahrenden Gesellen de Mahler, excepte en el turbulent tercer, on es podien detectar ecos del seu turmentat Siegmund. En canvi, va ser apassionant escoltar els Seven Sonnets of Michelangelo de Britten, amb un instrument més expansiu i seductor (i amb millor dicció italiana) que el de Peter Pears, company i musa del compositor, per no parlar de la remarcable capacitat de Kaufmann per al clarobscur.

En la segona part, amb la veu més afermada (els engolaments dels pianíssims van desaparèixer), Kaufmann va assaborir a fons el romanticisme seductor de Strauss, com l’esclat d’ Ich liebe dich o la confidencialitat de Freundliche Vision. De fet, el tenor va reviure un dels seus primers recitals en CD, editat fa 10 anys per Harmonia Mundi, una impressió reforçada per les quatre primeres propines, també de Strauss: Ach weh mir unglückhaftem Mann, Heimliche Aufforderung, Morgen! (amb l’extraordinari Helmut Deutsch oferint al piano el més delicat preludi i postludi) i Cäcilie. L’apoteosi ja va ser completa amb Dein ist mein ganzes Herz de Lehár i un inesperat Las locas por amor de Turina. Ara només falta que vingui a fer una òpera.