Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Conversa sense paraules
9/6/2016 |
Programa: Música improvisada
Lloc i dia:Ateneu Barcelonès
La cantant Anne-Liis Poll | Foto: Heiti Kruusmaa
Assistir a una sessió d’improvisació lliure sempre és interessant, gairebé independentment de l’objecte sonor que resulti d’ella. Més encara si es té a l’escenari a músics amb experiència i enorme solvència en el gènere. Però aquest fet els converteix en esdeveniments especialment esquiu per a la crítica musical. El concert que es va dur a terme dissabte passat a l’Ateneu no va ser-ne una excepció. Hi havia una certa atmosfera d’intimitat, donat el reduït espai de la sala i l’escàs nombre d’assistents. La sessió va començar de la forma que l’improvisador Wade Matthews identifica com característicament britànica (basant-se en l’estil de músics com Phil Durrant, Rhodri Davies o el quartet Quatuor Accorde): començant tots els músics alhora, però cadascun amb el material que vol desenvolupar, sense que hi hagi un anterior acord entre ells. Agustí Fernández va atacar amb profunditat el registre greu del teclat, amb una sonoritat consistent però no altisonant, al mateix temps que disparava harmònics tocant l’arpa del piano; podria dir que va començar unes mil·lèsimes de segon abans que les seves companyes, predisposant el to general de la primera part. La cantant estoniana Anne-Liis Poll va respondre, com és habitual en el seu particular estil d’improvisació, precipitant ràpides combinacions de consonants i sons sibilants que s’entreteixien àgilment amb els harmònics del piano. Per la seva banda Núria Andorrà va buscar secundar l’activitat de la cantant, movent-se amb pressa per la membrana del tom flotant. Cadascun dels músics anava acompanyat amb el seu respectiu i usual seguici d’eines.
Després d’una estona d’exploració, una transició de disminució general del volum va conduir a una nova secció en la qual Fernández i Poll discorrien prop del món sonor del cant líric. Després de la progressiva addició d’Andorrà, la música va arribar a un punt de saturació que va durar una bona estona. Generalment, la percussionista trobava en aquests moments una intuïció més ben dirigida en la cerca de sons; això causava que moltes vegades les seves intervencions tinguessin una certa ànsia, i acostumaven a ser bastant unidireccionals. El creixement de la percussió es donava usualment en tots els sentits: a major saturació del volum, major densitat rítmica i més urgència per buscar timbres diferents, tot dins d’una certa aura de frenesí. Aquesta situació va causar moltes vegades que la veu de Poll no arribés a respirar entre la marea sufocant dels instruments. Va ser una llàstima que aquests episodis extàtics fossin tan recurrents, llargs i desequilibrats. Malgrat això va haver-hi molts moments en què el desenvolupament va ser molt interessant.
Un descens en onades va conduir a un nou entorn més vaporós. Fernández alternava tocant notes i experimentant amb friccions metàl·liques en les cordes, mentre que la veu fluïa en un àmbit proper al sprechgesang (un tipus d’emissió vocal que es troba entre la veu parlada i el cant). Em va semblar interessant la proposta d’Anne-Liis Poll en aquest sentit, perquè no tem interpel·lar a la memòria dels oïdors amb alguns girs o tècniques recognoscibles; moltes vegades ens topem amb improvisacions que fugen sistemàticament de la referència pretenent una total i contínua originalitat. No obstant això l’existència de referències moltes vegades depèn menys de l’objecte sonor “emès” que de les competències interpretatives de l’auditor, per tant mostrar-les de manera una mica explícita no hauria de ser tan alarmant.
La densitat creix de nou i Andorrà es comunica millor que abans amb Fernández, aconseguint que el resultat sonor tingui una clara vectorització. En aquest moment Poll s’integra amb el so mínim d’una kalimba. L’auditor s’esforça per trobar el so que correspon a aquests gestos i que s’ofega pel torrent instrumental, fins que a poc a poc la percussió i el piano disminueixen deixant que l’actuació de Poll quedi en primer pla. L’efecte de descobriment gradual va ser increïble. Més endavant Núria Andorrà va exposar un material sonor fent un moviment gairebé combinatori de bols dins dels quals deixava caure un munt de caniques, movent-los i apilant-los sobre la membrana del tom. Aquest enrenou va portar a un breu moment de saturació, en el qual Anne-Liis Poll es va agregar projectant la veu dins d’un tub de tro. Aquest creixement semblava en certa manera irresoluble, estava quelcom encallat i no s’inclinava per cap direcció, tot i que la varietat tímbrica resultant era molt rica. La veu va guiar al conjunt cap a un descens entre abrupte i interromput fins a quedar-se en primer plànol, cantant amb una emissió impostada mentre la sostenia un subtil i incessant trèmolo en el tom.
En general crec que va ser una sessió interessant, en la qual es van explorar qualitats i combinacions tímbriques molt diverses. Tot i així, crec que va fer falta una consciència de l’espai i del mitjà en què tenia lloc el concert, ja que moltes vegades el creixement general sufocava a la veu, qüestió que s’hauria pogut solucionar amb molts recursos constructius, depenent també de la comunicació entre els músics. En molts moments la cerca urgent de varietat tímbrica anava en detriment de la comunicació general de l’ensemble, encara que d’això resultessin exploracions interessants. De qualsevol manera, sempre val la pena assistir a una sessió d’improvisació i percebre una música fruit de la comunicació immediata entre els músics.
Daniel G. Camhi
Núvol
