Cerca de crítiques

Enquesta

El comiat de Rubén Gimeno

7/6/2016 |

 

Programa: Casals: Himne de les Nacions Unides. Beethoven: Simfonia núm. 9 "Coral"

Lloc i dia:Teatre de La Faràndula de Sabadell

Casals: Himne de les Nacions Unides

Beethoven. Simfonia núm.9 en re menor “Coral”

Eugènia Montenegro, soprano. Mireia Pintó, mezzosoprano. Francisco Corujo, tenor. Xavier Mendoza, baix. Cor Madrigal. Cor de Cambra de Granollers. OSV. Rubén Gimeno.

Teatre de La Faràndula de Sabadell. 3-6-16.

 

El darrer programa de la temporada 2015-16 de la Simfònica del Vallès a Sabadell convocava la seva audiència a la Novena de Beethoven. Una obra que, al marge de l’ interès comercial, contribueix al projecte d’una orquestra que vol convertir-la en cita musical cada any valent-se de la simbologia civisme, germanor i llibertat entre pobles. Per això cal agrair la inclusió de L’Himne de les nacions unides de Pau Casals ni que sigui com a recordatori que sota el vel de la utopia artística s’hi amaga la vergonya política i la inacció d’aquestes mateixes nacions. Res millor per a reafirmar la divergència mundial que dedicar el concert a la Fundació Banc dels Aliments.

Aquest era, però, el concert de comiat de Rubén Gimeno després de set anys com a  titular de l’OSV. Un concert correspost en assistència i entusiasme per un públic que va agrair i mig participar al bis amb presència coral infantil inclosa: una paràfrasi del tema de l’alegria cantat en català amb avorribles equivalències sociològiques i musicals amb allò popularitzat per Miguel Ríos. Quedem-nos, almenys amb la voluntat de festa i la participació col·lectiva.

Enfocament formalista?

Gimeno va plantejar la simfonia sota directrius properes a l’escola alemanya formalista amb temps ràpids i uniformes, pocs ritardandi i un concepte idiomàtic bastant neutre i escassament poètic. Una visió, per tant, que no va conjugar proximitat de l’Sturm un Drang haydnià amb contrastos acusats entre atacs i acords a l’uníson durs i secs i melodies molt deliniades; ni tampoc una densitat sonora, constructiva i conceptual pre-bruckeriana.

La intervenció precipitada de l’oboè i la flauta en el Trio de l’Scherzo, la proximitat del tercer moviment a un Andante i no un Adagio,  l’encorsetament del tema principal en l’exposició de la corda al quart moviment, la quasi dissolució del caràcter responsorial del cor en l’exposició de l’Oda, el fraseig excessivament staccato a “Un Cherub vor Gott”, el nul suspens abans de la reexposició –amb cor- del tema principal o la manca de màgia al Maestoso de la coda amb el seu delicat canvi de tempo i de compàs van ser passatges altament desconcertants i discutibles, almenys, pel sotasignant. He aplaudit a Gimeno i l’orquestra en nombroses ocasions per saber extreure una personalitat i detalls a programes difícils i a programes amb pocs assajos. Divendres passat la resolució general distava de les expectatives artístiques de la clausura d’una titularitat reconeguda i recordada com un important salt qualitat en la trajectòria de l’OSV. 

Entre els solistes, Xavier Mendoza va resoldre els canvis de registre del recitatiu com també Francisco Corujo al seu Allegro assai alla marcia (“Froh! Wie seine Sonnen fliegen...”). El tenor va trobar l’escull en un cant absolutament fora d’estil, estentori i rude. El tempo novament no hi ajudava. Només la darrera intervenció dels solistes (“Alle Menschen werden Brüder”) congraciava equilibri i musicalitat.

En positiu

Amb tot cal reconèixer la gran tasca de la primera flauta i el primer oboè, la construcció del primer moviment, la motricitat i rítmica del segon, la cohesió de l’Adagio en un flux ininterromput i de texturació convincent, així com la vehemència dels violoncels a l’inici del Finale i la correcció del Cor de Cambra de Granollers i el Cor Madrigal, especialment els homes a l’’Andante religiós (Seid umschlugen, Millionen”), tot i la inintel·ligibilitat dominant del seu alemany.

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell