Cerca de crítiques

Enquesta

Tangos, Pasión Vega i l'OSV

24/5/2016 |

 

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

21-5-2016. Pasión Vega, veu. José Manuel Zapata, tenor. Fernando Egozcue, guitarra. Claudio Constantini, bandoneó. OSV. Joan Albert Amargós, director musical.

Temporada 2015-16. Palau de la Música Catalana.

 

En un Palau de la Música Catalana força ple d’un públic incondicional, Pasión Vega acompanyada de la Simfònica del Vallés oferia un recital amb alguns dels grans hits que has fet de la seva carrera una icona de la copla i del tango.  

Desbordant passió, intensitat i simpatia Pasión Vega sap quins són els punts que la fan gran com a intèrpret. Atorga dramatisme i es descarna sense perdre la naturalitat en moments d’expansivitat melòdica en una volada que el públic operístic reconeixeria com a propis sense poder-la acusar d’imitació. La lírica i la tragèdia implícites són d’una mena diferent. Sap constrenyir l’expressió en un apianament tensionat sense perdre l’afinació i arrodonint la seva capacitat de fascinació. Són claus d’una cantant amb molta musicalitat, rítmica, gran intuïció i que dota d’idiomatisme i relleu composicions magistrals com Nostalgias, El día que me quieras, Volver i Cuesta abajo en un cant que recorria a la col·locació de diverses posicions dins una línia pulcra com perfectible era la dicció en nombrosos moments. Al seu costat el tenor José Manuel Zapata era un partener adequat en un encaix expressivament correspost però heterogeni en l’amalgama tímbrica d’ambdós.  

Joan Albert Amargós, director ocasional de la Simfònica, potenciava l’aspecte rítmic i la força orquestral a partir dels proteics arranjaments del guitarrista Fernando Egozcue a mig camí de revelar-se entre una fantasia orquestral i un poema simfònic com a banda sonora d’uns sentiments encarnats per una artista que emociona i s’emociona desfermant devoció entre el públic. A destacar Verano porteño amb un solo de bandoneó (Claudio Constantini). 

No hi va faltar el toc d’ambientació lumínic i d’un mínim atrezzo en la línia recurrent de la Simfònica que remetia al treballat concepte escènic que ja s’albirava amb l’entrada de l’orquestra des dels punts cardinals de la sala. No obstant, un altre espai més fosc i recollit potenciarien aquest tipus de recitals. Per cert, pels no habituats a aquest repertori la citació de l’autoria (lletra i música) de cada obra ajudaria a un reconeixement de les peces.

 

Albert Ferrer Flamarich
Diari de Sabadell