Extravertida, virtuosa i elegant en el cant i en la forma de presentar-se davant el públic, amb dos canvis de vestuari inclosos, la mezzosoprano de Kansas va mostrar el seu art per a la comunicació musical. Haver de pujar ahir i dimecres una altra vegada a l’escenari no va frenar la seva expansiva expressivitat. Tota simpatia, xerraire i una notable vis còmica, es va dirigir a la sala per fer precisions sobre el repertori, l’art canor i l’origen de les peces. Molt divertides van ser les seves interpretacions d’àries antigues arranjades per Craig Terry, que la va acompanyar, mostrant gran química, al piano.

VIRTUOSISME BELCANTISTA

L’amor per la música espanyola que sent DiDonato va fer que obrís el programa amb De España vengo, de Pablo Luna, interpretada amb riquesa de matisos i perfecta dicció. Aquesta aplaudida obertura no li va restar concentració per submergir-se en el refinat lirisme del cicle de tres cançons de Shéhérazade de Ravel, que giren al voltant de l’atracció de l’autor pel món oriental. Sense més demora, va emprendre un gir cap a l’excel·lència del virtuosisme belcantista amb l’ària de Rossini Bel raggio lussingier, de Semiramide, on la cantant va exhibir belles ornamentacions i espectaculars aguts que van provocar el deliri del públic.

L’homenatge a Granados va obrir la segona part. La diva va mostrar la seva familiaritat amb aquest repertori amb Las tres majas dolorosas, recreades amb delicat romanticisme. La cèlebre Lascia ch’io piangia, del Rinaldo de Händel, va provocar un terratrèmol emocional, tant per la bellesa de la partitura com per la perfecta connexió de la diva amb el cant barroc. La immersió en la música antiga li va permetre exhibir el control d’aquest estil amb àries de Giordani (Caro mio ben), Pergolesi (Se tu m’ami) i l’anònima Star vicino. Va tornar a Rossini per tancar amb la lluminosa Tanti afetti, in tal momento de La donna del lago, on va impressionar amb els seus recursos per a la coloratura. Meravellosa.