Cerca de crítiques

Enquesta

'Madama Butterfly' a Perelada

Intel·ligència emocional

6/8/2004 |

 

'Madama Butterfly', de Puccini. Cristina Gallardo-Domás, Roberto Aronica, Antonio Salvadori, Claudia Marchi, Eduardo Santamaría. Direcció d'escena i vestuari: Lindsay Kemp. Escenografia: Giuliano Spinelli. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Cor Lieder Càmera. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Marco Armiliato. Festival Castell de Peralada, Auditori Jardins del Castell, 4 d'agost.

Es pot analitzar des de tots els vessants possibles, es poden esmicolar els seus components i posar-los sota un microscopi per intentar comprendre els seus secrets, tant és, la música de Puccini només desplega tota la seva seducció un cop és interpretada amb ple convenciment de les seves virtuts i del geni del seu creador, un creador que resta immune a les tones de desprestigi que alguns sectors, terroritzats davant la possibilitat de sentir una engruna d'emoció en el teatre, han abocat damunt seu al llarg dels lustres.

Una prova fefaent la tenim en Madama Butterfly, un títol que, cent anys després de la seva problemàtica estrena, manté intacta la seva capacitat per fer aflorar les llàgrimes: Puccini, un manipulador emocional? Sens dubte, però no ho és tothom qui vol. Què cal per oferir una Butterfly que posi la pell de gallina? Doncs, i perdó per l'obvietat, una gran Butterfly, com ho va ser Cristina Gallardo-Domás. La soprano xilena té tots els números per esdevenir la Cio-Cio-San de referència de l'actualitat gràcies a una interpretació que, abans que per la sentimentalitat descontrolada, opta per la intel·ligència, el matís, la gradació i la subtilitat, tant en el cant com en la gestualitat i les mirades, amb la qual cosa l'impacte emocional es multiplica. Durant la seva sortida -un dels moments més excelsos de tota la literatura operística- i durant bona part del primer acte, Gallardo ens va mostrar, amb un instrument alleugerit, gairebé incorpori, la jove tímida i submisa. Ah, noi, però quan la nena deixava pas a la dona enamorada, a l'amant ferida o a la mare sacrificada, l'instrument floria com els ametllers, refulgia amb consistència, surava sobre l'orquestra i s'expandia en totes direccions arrossegant el públic al bell mig del drama de la dissortada papallona. Un bel dì va estar prenyat per la il·lusa esperança del retorn que no es produirà mai, almenys com ella l'espera, i, a l'escena final, Gallardo-Domás va assolir la intensa palpitació, la grandesa tràgica que deixa empetitit el cor de l'espectador.

Al costat d'aquesta impressionant encarnació, la resta del repartiment va complir amb notable eficàcia. Pinkerton és, amb el violador Duc de Màntua, un dels personatges moralment més menyspreables de l'òpera italiana. L'estil expansiu de Roberto Aronica hi casava bé, amb una veu fresca i vibrant, tot i quedar un graó per sota de Gallardo-Domás en el meravellós duo que tanca el primer acte. Antonio Salvadori va ser un Sharpless amb totes les virtuts i defectes de la veterania -domini impecable de la situació, desgast en el timbre-, sense problemes per encarnar el comprensiu cònsol amant del licor marcat per la direcció escènica. Sempre ben ajustada en totes les seves intervencions, la Suzuki de Claudia Marchi va guanyar encara més enters quan la dissort va arribar a la casa de la seva mestressa. El Goro d'Eduardo Santamaría i la Kate Pinkerton de Mireia Casas van ser els elements més destacats de la resta d'un repartiment conduït amb gran seguretat i ofici per Marco Armiliato. El director italià coneix tots els ressorts de la música de Puccini i, com un bon massatgista, sap pressionar el punt just al moment adequat, graduant el drama amb mà ferma i obtenint d'una OBC en inusuals funcions de fossat, una prestació que, si bé no satisfeia al cent per cent les exigències de la sumptuosa orquestració pucciniana, va ser més que eficaç. Després d'una impecable entrada de les dones fent costat a Butterfly, el Cor Lieder Càmera es va veure boicotejat per la fressa exagerada dels impermeables de plàstic desplegats per bona part del públic davant la caiguda de quatre gotes misèrrimes. Per sort, es va rescabalar tancant molt bé la boca en un dels fragments més celebrats de la partitura.

Sense sorpreses, ni agradables ni desagradables -bé, potser el ridícul quadre plàstic a l'hora dels aplaudiments-, Lindsay Kemp va signar una posada en escena simple i efectiva, ideal per a una òpera en la qual, de fet, no passa gairebé res més enllà de la destrucció de la protagonista, amb una discreta plasticitat (tot i que els colors de les vestimentes femenines semblaven sortits més del mercat de Portobello als anys 60 que del Japó postcomodor Perry), amb evocadores vistes al mar per on arriba el vaixell de Pinkerton o a un cel estelat des d'un turonet pel qual no feia la sensació de ser fàcil de caminar-hi. Esclar que a Peralada Butterfly no va caminar, sinó que va volar molt, molt alt.

Xavier Cester
Avui