Cerca de crítiques

Enquesta

Christophe Coin i l’Orquestra Barroca de Barcelona

28/5/2016 |

 

Programa: Christophe Coin i l’Orquestra Barroca de Barcelona

Lloc i dia:Conservatori Municipal de Música de Barcelona

L’Orquestra Barroca de Barcelona (OBB) dirigida per Gilles Colliard va oferir diumenge passat un molt bon concert a l’auditori «Eduard Toldrà» del Conservatori Municipal de Música de Barcelona. L’OBB va comptar amb un convidat de luxe: el gran violoncel·lista francès Christophe Coin.

A diferència del que vam escriure dies enrere, avui volem destacar una important iniciativa duta a terme únicament amb l’entusiasme i la passió dels propis músics: l’Orquestra Barroca de Barcelona. Es tracta d’una orquestra de cambra fundada el 2010 per intèrprets formats majoritàriament a l’ESMUC i gestionada per l’Associació Cultural Manfred. L’orquestra ha participat en nombrosos festivals d’arreu del país i ha enregistrat recentment les Quatre estacions d’Antonio Vivaldi per a l’important segell Harmonia Mundi. Malgrat tot, l’OBB no rep cap ajut per part de les institucions, tot i tractar-se d’una orquestra emergent i potser una de les formacions més interessants del panorama de la música barroca i clàssica de casa nostra. Es dóna el cas, a més, que l’orquestra ha fet l’esforç de portar a Barcelona un intèrpret de la categoria de Christophe Coin, cosa de la que no se n’han fet gaire ressò els mitjans de comunicació.

Diumenge l’OBB va estar formada, a més pel propi Gilles Colliard a la direcció i al violí concertino, per Meritxell Tiana, Adolf Gassol, Francesc Puche, Maria del Mar Blasco, Nausica Berni i Alejandro Correa (violins), Núria Pujolràs i Jairo Londoño (violes), Dimitri Kindynis i Albert Martín (violoncels), Oriol Casadevall (contrabaix) i Eva del Campo Cassé (clavicèmbal).

L’Orquestra Barroca de Barcelona ha treballat amb diferents directors, com ara David Malet i Daniel Mestre. D’ençà de l’any passat està dirigida per Colliard, un virtuós violinista suís que també dirigeix l’Orchestre de Cambre de Toulouse. Colliard no només és director i intèrpret, sinó també docent, sent director artístic i professor de violí del Departament de Música Antiga del CRR de la capital del Llenguadoc. Gilles Colliard és un director de caràcter que es fa notar dalt de l’escenari. Des del primer moment vam tenir la sensació que el suís sabia transmetre la seva personalitat i forma de fer al conjunt de l’orquestra, sent per tant molt notòria la seva feina.

El Concert núm. IX RV 230 de l’Estro Armonico d’Antonio Vivaldi va servir per a obrir la vetllada. Gràcies a aquesta sòlida composició vam poder copsar les bones condicions acústiques de l’auditori, excel·lents per a una orquestra de cambra, així com els treballats fraseigs de Colliard.

Més interessant ens va semblar la segona obra del programa, l’Ouverture burlesque de Quixotte TWV 55: G10 de Georg Philipp Telemann per a dos violins, viola i baix continu, segons resa el manuscrit de 1739. És aquesta una obra curiosa, la primera que es va escriure programàticament sobre la novel·la de Cervantes. Aquest primer Don Quixot de Telemann – car anys després l’alemany n’escriuria una Serenata sobre el mateix tema – es divideix en vuit moviments en forma de Suite, cadascun d’ells caracteritzat i titulat segons el capítol del llibre a què fa referència. L’Ouverture i Le Reveil de Quixotte ens van mostrar un so gruixut, potent i directe per part de l’orquestra de corda. Molt entenedors també, gairebé com una pintura musical, són Son attaque des Moulins à Vent i Les Soupirs amoureux après la Princesse Dulcinée. En aquesta darrera secció ens va semblar que hom podia gairebé sentir aquests sospirs, gràcies a l’acurat treball de les dinàmiques per part de l’OBB. La Suite cerca els contrastos de caràcter tan apreciats al Barroc: el caràcter còmic de Sanche Panche berné, la figuració amb puntet característica del Galope de Rosinante o el ritme més pausat de la de l’ase de Sancho. El moviment final, Le couché de Quixotte, reposa sobre una mena de pedal que recorda les violes de roda antigues i li confereix un caràcter popular que personalment ens recorda – per què no? – el darrer lied del Winterreise de Franz Schubert, Der Leiermann, on el caminant troba un músic de carrer i li pregunta «Oh, vell estrany, puc venir amb tu?» (Wunderlicher Alter, Soll ich mit dir geh’n?).

La tercera obra que vam poder escoltar, el Concert per a violoncel RV 424 en Si menor de Vivaldi, va servir per a poder gaudir de les bones maneres interpretatives del solista convidat, Christophe Coin. Coin és també un músic virtuós, de caràcter, i s’entén bé amb Colliard. Exhibeix molta sensibilitat i una profunda concentració. Christophe Coin és conegut a casa nostra sobretot per la seva època d’integrant d’Hespèrion XX amb Jordi Savall. Precisament amb el músic d’Igualada Coin va perfeccionar-se a l’Schola Cantorum de Basilea, d’on actualment és professor.

El concert de Vivaldi té un primer temps dens, amb frases musicals elaborades i un ritme de corxeres, característic de l’autor venecià, que dóna un gran impuls al discurs musical. En el temps lent vam poder apreciar els subtils diàlegs que la clavecinista Eva del Campo establia amb la part solista, molt lírica, i en la que Coin va mostrar la seva vessant més expressiva.

La segona obra que Christophe Coin va interpretar fou el Concert per a violoncel en Sol major de Luigi Boccherini. És aquesta una bonica obra, melòdica, amb un bellíssim segon temps on el violoncel·lista francès va fer gala un cop més de la seva concentració. Abans, però, l’OBB va interpretar la Suite La Bizarre de Telemann, on el director i concertino Gilles Colliard va mostrar un cop més el seu bon saber fer al comandament d’aquesta nau de músics joves. En definitiva un bon i meritori concert en una tarda de pluja d’un diumenge de primavera.

Xavier Alern
Núvol