Cerca de crítiques

Enquesta

Akademie für Alte Musik Berlin: navegació profunda

20/5/2016 |

 

Programa: Akademie für Alte Musik Berlin

Lloc i dia:Auditori de Barcelona

 

Més d’una vegada ens hem mostrat en desacord amb les estratosfèriques subvencions que reben alguns equipaments culturals del nostre malaurat país. Auditoris, festivals i formacions prou conegudes reben centenars de milers d’euros de diners públics que de vegades són difícils de justificar des d’un punt de vista artístic. Però aquestes aportacions sens dubte ajuden a mantenir la il·lusió que els nostres governs, siguin del signe que siguin, vetllen per la cultura.

Tanmateix, de vegades aquesta crítica és injusta. Si bé la vida cultural general es manté en la frontera de la inanició i sobreviu gràcies a l’associacionisme, també s’esdevé a voltes que els nostres equipaments porten propostes artístiques indefugibles per a una ciutat que vol ser una capital important de la Mediterrània. Aquest és el cas, entre d’altres també molt honrosos, de la idea que ens ocupa: oferir els Concerts de Brandenburg i les Suites Orquestrals de J. S. Bach en dos concerts a càrrec d’una de les formacions de música antiga més prestigioses d’Europa, l’Akamus.

L’Akademie für Alte Musik Berlin no necessita presentació entre els afeccionats a la música culta. Es tracta d’una sòlida formació cambrística fundada el 1982. Ha venut més d’un milió de discs, rebut premis molt importants i ofert concerts en les sales més prestigioses d’arreu del món. L’Akamus és una d’aquelles orquestres paradigma, un referent de la qualitat artística, el rigor i el treball. La formació que vam poder escoltar ahir està formada, a part de l’esmentat Georg Kallweit al violí concertino i direcció, per Uta Peters, Barbara Halfter, Thomas Graewe, Erik Dorset i Kerstin Erben (violins), Clemens-Maria Nuszbaumer, Sabine Fehlandt i Anja-Regine Graewel (violes), Jan Freiheit i Antje Geusen (violoncels), Walter Rumer (Contrabaix), Raphael Alpermann (Clavicèmbal), Christoph Huntgerburth (traverso i flauta de bec), Katharina Andres (oboè i flauta de bec), Michael Bosch (oboè), Christian Beuse (fagot), Wolfgang Gaisböck, Martin Patscheider i Christian Gruber (trompetes) i Francisco Rodríguez (timbals). Sens dubte una combinació de diferents generacions de músics d’altíssim nivell que sap administrar les qualitats i aportacions de cadascuna d’elles. Un signe de la saviesa que alhora es renova i aprofita l’experiència.

El Concert de Brandenburg núm. 2 BWV 1047 de 1718 va ser l’obra que va obrir la vetllada. De seguida el difícil equilibri que amarava de les parts va posseir la Sala Pau Casals de l’Auditori. Només les petitíssimes imprecisions de la trompeta natural ens van fer patir en algun moment. La resta fou de claredat apol·línia. Un cop més, però, cal assenyalar la inadeqüació de la sala per a fer-hi concerts de música antiga i l’astoradora manca de visió dels responsables de la construcció de l’Auditori per no haver-lo proveït d’un espai adequat per a aquesta música.

Tot seguit vam poder sentir el Concert de Brandenburg núm. 4 BWV 1049 (1719), amb un destacat paper del concertino i una molt bona realització dels delicats diàlegs entre les flautes de bec. La primera part es va tancar amb la majestuosa Suite núm. 1 BWV 1066, de 1718, amb la seva emotiva obertura francesa i els inspirats diàlegs entre oboès i fagot. Què misteriosa és la retòrica bachiana, amb les seves intricades frases musicals, capricioses i aparentment plenes de significats ocults! Sempre ens ha meravellat la manera com un artista vertader crea el seu llenguatge particular, emergint d’entre els seus contemporanis.

En la segona part vam gaudir del Concert de Brandenburg núm. 5, BWV 1050 (1720), on el diàleg instrumental té com a protagonistes el violí i el traverso. També la Suite núm. 3, BWV 1068 (1731), obra molt lluminosa gràcies a la trompeteria i la percussió. No cal dir que el públic va emmudir en el moment del diví Air, una de les pàgines musicals més felices que mai s’han escrit.

Mentre escoltàvem i gaudíem de l’Akamus no podíem evitar pensar en l’estranyesa que ens provoca de vegades la complexa litúrgia de la música antiga, amb les seves afinacions, instruments històrics, tensions, maneres pròpies, etc. Les realitzacions artístiques profundes semblen esdevenir una immersió en fosses abismals, tot plegat dins el context d’una cultura de l’epidermis a què ens aboquen les tecnologies de la comunicació i les seves filles, les humanitats digitals. Seguint la línia del pensador italià Alessandro Baricco, ens estem acostumant a posar l’accent en la disponibilitat, en l’accessibilitat, en la transmissió. Però tot això en detriment del significat profund de les coses. L’Akamus navega per les profunditats del sentit de l’art i ens rescata, ni que sigui provisionalment, de la superfície.

Xavier Alern
Núvol