Dos joves enamorats separats per l’odi mortal entre les seves famílies. Una mort aparent que provoca dues morts reals. Aquest és el canemàs dramàtic d’una història que ha tingut múltiples declinacions. La més famosa, per descomptat, és Romeu i Julieta de Shakespeare, tot i que no és l’única possible. Entre la munió d’òperes italianes del primer terç del segle XIX dedicades a la tragèdia dels amants de Verona prescindint del bard britànic, l’únic títol que ha perdurat és I Capuleti e i Montecchi que el 1830 Bellini va preparar per a La Fenice a corre-cuita amb no poques dosis de reciclatge de material propi.

Un consell? Oblidar Shakespeare i concentrar-se en el delicat retrat que el compositor italià fa de dues ànimes enamorades, sublimat per aquestes inimitables cantilenes amarades de dolça melangia. Joyce DiDonato va ser un Romeo pura passió, tant en el registre vocal com escènic, malgrat la perceptible coixesa que l’afectava. Les irisacions de la veu, la calidesa comunicativa, la veritat que emana de cadascuna de les seves frases no deixen l’espectador indemne. En Giulietta, Patrizia Ciofi troba un paper ideal per mostrar les seves qualitats: una ciència belcantista de molts quirats, un art consumat del clarobscur, una capacitat encomiable per traduir tota la morbidezza de les melodies bellinianes i deixar-les surar de forma extàtica, una franquesa expressiva, com en el cas de la seva partenaire, digna d’agraïment. Es pot al·legar, en una i altra, un perceptible enduriment de l’agut, detall nimi davant la màgia desplegada en totes les seves escenes, en solitari com en duo, que culminen en un final excels.

Uns eficaços Marco Spotti (Capellio) i Simon Orfila (Lorenzo) van tenir menys oportunitats de lluïment que Antonio Siragusa, el Tebaldo del qual va ser un resum del que fa (lluir un agut brillant), el que pot fer (tenir més cura del fraseig) i el que no pot fer (canviar un timbre no gaire grat) el tenor italià. Un excés d’èmfasi en les escenes de conjunt va estar compensada per Riccardo Frizza, per una batuta amorosida i flexible quan Giulietta i Romeo expressaven les seves penes.

Ateses les limitacions del llibret, es pot entendre que Vincent Boussard aposti més per l’estètica que pel drama. El decorat de Vincent Lemaire aporta un atractiu marc abstracte -excepte la incòmoda escalinata- sobre el qual destaca encara més el publicitat vestuari de Christian Lacroix, amb el seu aire romàntic amb tocs contemporanis per a ells. Per a elles, no acaba de quedar clar si Boussard vol denunciar el paper de la dona com a objecte, amb una pila de vestits i perruques desaforades com a element repressor, o presentar una simple desfilada. Sigui com sigui, la seva direcció té bones intuïcions (el desequilibri mental de Giulietta, però cal que s’enfili a una pica?) i una bella escena final, amb els amants fugint de la negror que els envolta per anar cap a la llum.