Almanac
Agenda
CrítiquesCerca de crítiques
Enquesta
CRÍTICA
Janine Jansen, entre la música culta i el folklore
17/5/2016 |
Programa: Janine Jansen
La violinista holandesa Janine Jansen, una de les millors intèrprets del moment, ens ha visitat en el marc de la temporada de cambra de l’Auditori, acompanyada pel pianista Itamar Golan. Van oferir un programa amb dues parts ben diferenciades: la primera, dedicada a la música culta, amb dues sonates, una de Bartók i una de Brahms. La segona part la van dedicar a la música popular i folklòrica de contrades diverses d’Europa, amb peces de Bartók, Kreisler i Falla. Va ser un concert original i rodó amb un lluïment impressionant de Janine Jansen, que va deixar el públic absolutament rendit als seus peus.
La violinista Janine Jansen
El concert havia de començar amb la Sonata núm. 2 de Brahms, però per un canvi anunciat a darrera hora, la primera peça que vam sentir va ser la Sonata núm. 2 de Bartók, una obra de gran complexitat tècnica i alhora dura d’escoltar, amarada de l’aspror i la violència pròpies de la música del segle XX. Janine Jansen va desplegar tots els seus recursos interpretatius i va mostrar un domini absolut de l’instrument, amb un so sempre ple i unes dobles cordes netes i afinadíssimes. Al seu costat, Itamar Golan es va limitar a acompanyar-la. Van exhibir bona compenetració i unitat, però el protagonisme va ser de Jansen i prou. El piano es va limitar a un paper de secundari de luxe.
Amb la Sonata núm. 2 de Brahms vam retrocedir al segle XIX per uns minuts i vam anar a la música melòdica. Aquesta peça va ser la menys reeixida de tot el concert, ja que Jansen i Golan no van tocar amb cohesió i va faltar l’espurna de genialitat que la violinista ens havia regalat en Bartók. El piano va tocar excessivament tancat, sense amplitud de so i al violí li van faltar matisos d’intensitat. Va ser una execució massa tècnica, sense emotivitat, especialment en l’”Andante tranquillo”, que va sonar fred.
A la segona part, però, Jansen va tornar a l’altura del primer Bartók per endinsar-se en un seguit de peces d’aire popular, començant per Bartók mateix, amb les Danses populars romaneses, sis peces breus d’aire eminentment folklòric que Bartók va escriure a partir d’un treball de camp extens. Janine Jansen va donar-hi tot el caràcter popular i camperol que tenen, executant amb brillantor dobles cordes, harmònics i cops d’arc graciosos. Novament, Itamar Golan va ser al seu costat com a acompanyant, sense donar cap mena de protagonisme al piano.
Les tres peces de Fritz Kreisler pertanyien a un folklore diferent: el vienès. Ens recordaven els valsos de la família Strauss i el seu caràcter fastuós i dansívol que feia pensar en l’emperador Francesc Josep i la seva esposa Sissi. Janine Jansen va demostrar sobradament que es trobava molt còmoda en la música popular, ja que en tot moment va saber transmetre la calidesa i la immediatesa que li és pròpia, amb naturalitat i sense artificis, amagant convenientment les dificultats tècniques d’aquestes peces.
L’últim compositor va ser Manuel de Falla, amb dos arranjaments, un de La vida breve –feta precisament per Fritz Kreisler– i el segon de les Siete canciones populares españolas. Jansen va saber saltar amb comoditat del folklore vienès a l’espanyol i va interpretar un Falla popular però sense perdre l’elegància i va tornar a mostrar la seva sensibilitat musical i el seu domini tècnic. En acabat, davant l’aplaudiment apoteòsic del públic dempeus, la violinista holandesa ens va obsequiar amb un arranjament d’”Après un rêve”, de Gabriel Fauré, una peça etèria que voreja l’espectralitat. Un colofó esplèndid per a un concert magistral.
Elsa Álvarez Forges
Núvol
